No van acabar d'entusiasmar el públic el concert de l'Orquestra de Cadaqués i el seu titular, Jaime Martín, en la temporada de Palau 100. Ni el glamur de la famosa soprano nord-americana Barbara Hendricks, ni el virtuosisme del percussionista valencià Miquel Bernat, sensacional solista de l'estrena del Concert per a percussió de Joan Guinjoan -compositor resident del Palau de la Música Catalana aquesta temporada- van ser prou per aixecar passions.
Probablement, en un programa elaborat amb més gràcia i coherència musical, la nova peça de Guinjoan podia haver obtingut una millor recepció. Però, en lloc d'envoltar la seva estrena amb obres de compositors més afins a l'estètica del gran compositor català -per exemple: Ravel, Prokófiev, Stravinsky o Bartók- ho van col·locar obrint un programa llarg i sense fils conductors: dues àries de concert de Mozart (KV 369 i 486a); l'escena lírica Herminie , de Berlioz, i la Simfonía núm. 9, en do major, D. 944, la Gran , de Schubert. Amb formidables recursos tècnics i expressius, Bernat es va emprar a fons en el concert de Guinjoan, qui posa en joc 29 instruments de percussió amb el seu vital i precís sentit del ritme. De fet, s'hi va deixar la pell, recreant amb energia i perícia els girs i accents jazzístics d'una obra d'arrels clàssiques i enorme virtuosisme.
Barbara Hendricks va superar les exigències mozartianes amb més ofici que lluminositat vocal i un fraseig incisiu que li va donar millors resultats en la curiosa escena de Berlioz, de més intensitat dramàtica. El nivell i la inspiració de Jaime Martín van pujar molts enters en la segona part, amb un Schubert de vigorosos contrastos, frasejat amb elegància i vitalitat.
