DANSES TRIBALS

Pep Tosar: molts records als poetes

Actor, autor i productor teatral

La literatura, i en especial la poesia, és punt de partida i també d’arribada en els espectacles teatrals de Pep Tosar (Artà, 1961). Des de Sa història des senyor Sömmer (una dramatització en forma de monòleg de la novel·la homònima de Patrick Süskind), estrenada el 1993, Pep Tosar ha concebut i dirigit una sèrie de muntatges escènics sobre l’obra i la vida d’alguns dels poetes que més li interessen: La casa en obres (sobre Blai Bonet i la seva poesia), Esquena de ganivet (Damià Huguet), Tots aquests dois (Guillem d’Efak), Poseu-me les ulleres (Vicent Andrés Estellés) i, recentment, Federico García, que aquesta temporada tornarà al teatre Romea, de Barcelona, sobre el poeta andalús assassinat pels feixistes durant la Guerra Civil. Aquests espectacles han estat aclamats per la seva elegància, força i precisió i. sobretot, per la capacitat de Tosar de traslladar al llenguatge escènic la veritat (per fer servir una paraula que ell estima) dels poetes que tria. Però és tal vegada amb el contista i dramaturg rus Anton Txèkhov que Tosar ha establert una relació més íntima. Inspirant-se lliurement en la seva obra Ivanov, Tosar va escriure, dirigir i interpretar Molts records per a Ivanov (2009) i, el 2016, hi va tornar amb Qui bones obres farà, estrenada al Teatre Nacional de Catalunya i escrita a partir de La gavina i L’hort dels cireres, de Txèkhov, que en escena és interpretat com a personatge pel mateix Pep Tosar. Totes dues són considerades obres de referència del millor teatre català actual. Qui bones obres farà és el primer dels seus textos que Pep Tosar publica ara com a llibre, amb Lleonard Muntaner Editor.

Ens trobam a la seva casa de Fornalutx, situada al camí de Bàlitx, la mítica possessió de Bàlitx evocada a Sa mort de na Margalida, el romanço de l’algaidí Tomeu Memes que han cantat Maria del Mar Bonet, Biel Majoral, Nou Romancer i Joana Gomila, i que va donar peu també a una obra de teatre de Sebastià Portell. En trobar-nos, Tosar en recita els primers versos: “L’amo de Bàlitx m’envia / missatges i jornalers, / sa madona i los demés, / tota sa gent que hi havia...” I el paisatge impressionant de la serra de Tramuntana s’estén davant nostre: oh vida, oh noble sort.

-En tenc potser una dotzena, d’obres teatrals escrites, i que fins ara només guardava a l’ordinador -explica-. Un dels projectes que tenc és anar-les publicant, i també produir-les a fora. Fa poc s’ha representat Molts records per a Ivanov a França, i he estat a Buenos Aires dirigint Somnis de somnis, una adaptació de l’obra d’Antonio Tabucchi.

-Tothom associa el teatre a la representació damunt l’escenari, però no a la lectura.

-I és una llàstima, perquè es pot gaudir tant llegint una obra de teatre com una novel·la o un llibre de poemes. La meva generació va lamentar molt la desaparició de la llibreria Millà [llibreria de Barcelona especialitzada en textos teatrals, que va tancar l’any 2015 després de més de cent anys d’activitat], on, quan jo estudiava, ens deixàvem els doblers que teníem comprant llibres de teatre. I quan anava a l’institut, entre les lectures sempre hi havia teatre. En tot cas, segur que he llegit moltes més obres de teatre que no n’he vistes de representades.

-S’atribueix a Txèkhov aquella frase que diu que, si a l’inici d’un relat o d’una obra de teatre surt un clau ganxo a una paret, és perquè al final el protagonista s’ha de penjar d’aquell clau ganxo.

-Sí, ell rebutjava el decorat només per fer de decorat, per fer guapo. Troba, i amb raó, que si hi ha una cadira a escena, per exemple, ha de ser perquè qualcú s’hi assegui. Txèkhov és un stanislavskià abans de Stanislavski, rebutjava tota utilleria que no tingués un sentit dramatúrgic. I això ho aplicava també a l’escriptura i és també aplicable a la interpretació. Quan interpretes, crec que el més important és cercar la veritat emocional, que és als antípodes de la imitació. I no tenc res contra els imitadors, però és una cosa diferent de la que jo vull fer.

-Com les interpretacions que fas dels poetes que dus a l’escenari. No intentes transformar-te físicament en ells sinó transmetre’n allò que hi trobes d’essencial, aquesta veritat emocional.

-Exacte. La vegada que m’he acostat més a la imitació va ser amb Guillem d’Efak, que em vaig maquillar de negre i em vaig fer la taca blanca al front, i això després de pensar-m’ho molt. Però el mecanisme que faig servir és un altre i el pots reconèixer als diferents muntatges. L’instrument emocional és el meu, posat al servei de cadascun dels poetes, cercant la meva humil manera d’accedir al seu món interior i de connectar-lo amb el meu.

-I sempre tornes a la poesia.

-Jo vaig ser jove a Mallorca, no a París ni a Londres, i això vol dir una realitat diferent, negativa en alguns aspectes, però també positiva en d’altres. Quan jo tenia quinze anys, si no tenies el teu quarto ple de llibres de poesia, no eres ningú. S’havia acabat la dictadura i percebíem que era un moment d’obertura, un moment de descobertes, i es pot dir que en certa manera la poesia estava de moda. Però una moda beneficiosa, perquè t’agafava amb una edat que estàs obert a tot i tens una capacitat d’absorció fonda. De manera que vaig llegir de tot: literatura catalana, llatinoamericana, europea, de pertot. I després, quan has donat una direcció als teus impulsos, et trobes ubicat dins el teatre i mires d’abocar-hi tot allò que has absorbit. No reivindic els poetes perquè jo no som qui per reivindicar-los: tant de bo tingués aquest poder, però és que a més ja es reivindiquen ells sols. El que no faig és triar autors que em caiguin malament o contra els quals hagi de lluitar, sinó autors que m’han acompanyat sempre. I també arribes a desenvolupar una espècie de dispositiu que sempre està pendent de les possibilitats dramatúrgiques d’allò que llegeixes, com una alarma que se’t dispara i et diu: és això. Som molt impulsiu i m’ha anat molt bé confiar en aquesta alarma.

-Que es devia disparar també amb Sa història des senyor Sömmer i l’adaptació del text al català de Mallorca.

-Sí, va ser llegir el llibre i veure que ho havia de fer. És un reflex immediat, no tens ni idea de com ho faràs però saps que és allò. I gràcies a les idees dramatúrgiques d’en Xicu Masó i a la traducció d’en Lluís Massanet va ser possible fer-ho. Fins aleshores havia treballat sempre en català continental, i volia provar de fer-ho en català de Mallorca. Va ser quan hi va haver qui em va acusar de gonellisme, que és una idea absurda i una cosa amb la qual no tenc res a veure. Encara ara som incapaç d’entendre per què no s’ha de poder representar Shakespeare en català de Mallorca. [Es posa a recitar de memòria:] “Ser o no ser, aquesta és sa qüestió. Què és més noble, sofrir calladament ses fletxes i ets embats d’una Fortuna indigna, o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats...?”.

-Una manera de dignificar-ho. En teatre, encara s’associa sovint el mallorquí amb la comicitat. Surt un personatge mallorquí i el públic riu.

-Això és terrible, i neix del sentiment d’inferioritat i d’uns prejudicis sense sentit. Són pallassades que a més no reconec, perquè quan jo sentia parlar mumare o els meus padrins no veia que fessin gràcia, com no fos que volguessin fer broma. Ara, jo tampoc he pretès mai dignificar res, i encara menys una cosa que ja està dignificada per ella mateixa. Tenc una confiança total en la dignitat del nostre català per fer el que sigui. Per a mi té a veure amb aquesta veritat emocional que et deia, és una manera d’acostar encara més allò que vull interpretar al meu món i a la manera que tenc d’expressar-lo.

-Anys enrere els intel·lectuals solien menysprear el que anomenaven teatre regional, del qual va sorgir la figura d’en Xesc Forteza. Però aquest teatre també va contribuir a mantenir viu el català com a llengua de cultura, en un moment de màxima dificultat.

-Cert. Que no es fes a Mallorca un teatre amb més ambició intel·lectual no era culpa de les companyies de teatre regional ni d’en Xesc Forteza, que ja feien el que havien de fer i ho feien tan bé com sabien. No varen fer res dolent, al contrari. El vaig dirigir, en Xesc Forteza, en un muntatge de l’obra Foc colgat, d’Alexandre Ballester. En Xesc Forteza feia un personatge que el treien mort de dins un pou. Em deia: “Jo no puc fer coses serioses”. I era ver: només que ell comparegués damunt l’escenari, encara que no fes res, tothom ja es pixava de riure.

-A Qui bones obres farà, la situació dels protagonistes [una companyia teatral, molt prestigiosa però a punt de tancar, prepara la seva darrera representació] fa pensar en la teva quan vares deixar la direcció del Círcol Maldà de Barcelona. I en un homenatge a la generació anterior a la teva.

-Potser sí que hi ha algun paral·lelisme amb el Maldà, però és inconscient: al Maldà només hi vaig ser cinc anys, que varen ser importants per a mi, però que no són una vida, com els passa als personatges de l’obra. L’homenatge sí que hi és, volgudament, a tota una generació com dius, i també a un cas concret, el de la companyia A Barraca de Portugal. La dirigeix Hélder Costa, que també és dramaturg i un dels fundadors. La companyia es va formar a Lisboa als anys setanta, just després de la Revolució dels clavells, en un altra època de gran efervescència. Varen recuperar un vell cine destartalat, el Teatro Cinearte, i encara hi són. Ells no han tancat, tot i que viuen grans dificultats econòmiques i comercials. Però segueixen oferint una programació valenta, arriscada i, per a mi, admirable. Inicialment va ser un cas semblant al del Teatre Lliure, de Barcelona, però el Lliure en un determinat moment va deixar de ser un teatre privat per convertir-se en un de públic, i com que ells no ho han volgut reconèixer mai, per això ara es troben en un embolic. Ho pots posar: he perdut molt de temps confiant en el teatre públic, on, a pesar que he viscut bons moments, he hagut de sentir un munt de mentides. Tant de bo hagués confiat abans en el teatre privat.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 22/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF