LITERATURA

Pedro Mairal: “Tenir fills és una ruptura mental que afavoreix la creativitat”

Entrevista a l'autor de ‘Maniobras de evasión’

Com es pot sobreviure escrivint? Per què escrivim? Com és la vida d’un escriptor dins i fora de l’escenari? Pedro Mairal (Buenos Aires, 1970) va guanyar el premi Clarín el 1998 amb la seva primera novel·la, Una noche con Sabrina Love (Libros del Asteroide), i ha escrit contes, guions i poesia, com ara Tigre como los pájaros o la trilogia Pornosonetos. La seva última novel·la va ser La uruguaya, però abans va moure’s en “la perifèria” de la paraula i va acabar escrivint, sense ser-ne conscient, un llibre: Maniobras de evasión (Libros del Asteroide).

Al conte Un ómnibus en el aire parla de com, després d’un accident, va descobrir la seva vocació i la força del llenguatge.

Les paraules em van ajudar a lligar caps. No sabia qui era ni què volia, i quan vaig començar a llegir autors que m’agradaven, com Borges o Cortázar, vaig pensar que volia provocar el que ells provocaven. Les paraules em van ajudar a tenir més seguretat, a conviure amb la incertesa. Em vaig haver d’inventar la manera de viure de la literatura, perquè a casa hi havia amor per l’art i la literatura, però ningú havia escollit l’art com a forma de vida. No tenia model.

¿El pas de viure d’escriure va ser difícil?

Tenia un pare solvent i vaig guanyar el premi Clarín, de 50.000 dòlars. Vaig començar a treballar de guionista, feia encàrrecs... Vaig descobrir la perifèria de la paraula, hi havia feina i em podia guanyar la vida. I ho vaig fer, per a sorpresa de tothom.

Al llibre reflexiona força sobre la “perifèria” de la paraula. Com els diferents encàrrecs o el blog que escrivia li servien d’excusa per no escriure un llibre. Diu que, fins i tot, es va lligar amb una bufanda a la cadira per obligar-se a escriure.

Em sembla bé qüestionar la idea del llibre. Maniobras de evasión és un llibre que sorgeix dels textos escrits al blog i en diferents mitjans de comunicació. Em vaig escapar de la idea d’escriure un llibre, però l’estava escrivint sense ser-ne conscient. Hi ha moltes maneres d’escriure un llibre. Tot el que faig, al capdavall, és un llibre. Vaig aprendre a no preocupar-me per això. Sempre estic treballant en alguna cosa i després ja veuré en què acaba, i, si no ho faig jo, potser ho fa un editor com Leila Guerriero [va seleccionar els textos]. Al capdavall, he acabat construint una autobiografia o una cosa semblant.

¿És una autobiografia?

Una autobiografia no autoritzada o un autobiografia involuntària [somriu]. En vaig adonar que obrint petites finestres podia explicar-me o explicar com em vaig convertir en una persona que escriu.

Però també és un observador una mica ocul t.

Sí, sempre em va agradar aquest rol, de nen tímid, la sensació de no existir del tot. Però al final la vida t’empenta a l’escenari amb matusseria. Tens fills, has de pagar impostos... Facis el que facis, sempre t’impulsa a l’escenari: la malaltia dels altres o la teva també t’hi obliga. La idea d’estar a l’altra banda del vidre no és real.

En un dels contes també ironitza sobre l’egocentrisme.

Són anècdotes completament reals. Està bé assumir que hi ha gent a qui li agrada el que escrius i molta gent a qui no li interessa. No t’has de deixar engolir per l’egocentrisme i per aquest món que consagra la figura de l’escriptor. He de fer la cua quan vaig al banc, i els meus fills em fan tocar de peus a terra. En aquests viatges [de promoció del llibre] em sento com un príncep de la cultura, però tot s’acaba quan arribo a casa. Aquesta il·lusió no és sostenible.

És curiós, però quan parla de poesia sovint surten els fills.

Que bo que hagis observat això. Els fills destrueixen la teva vida anterior, però això és bo, en general, perquè si no jo hauria sigut un maniàtic tota la vida. Aquesta ruptura mental afavoreix la creativitat. Et treu del teu jo. Ara em passa amb la meva filla petita, amb les paraules que inventa, com petaflor. L’aproximació que tenen al llenguatge, la mirada...

Emfatitza la necessitat que el lector olori, toqui... ¿És difícil comunicar tot el que provoca l’entorn?

Utilitzo els cinc sentits, recordo sempre que el lector té un cos, intento que el text passi pel seu cos. Es tracta de mostrar la subjectivitat, tot el que provoca la trobada amb una persona, recordar la infància, utilitzar el cos radar. És com construir un Matrix de vida paral·lela.

Reflexiona també sobre les generacions literàries.

Les generacions literàries són més hormonals que manifestos estètics: la gent es coneix, s’enamora, té fills... No vull animalitzar el tema, però crec que la escriptura té a veure amb la creació col·lectiva. Vaig viure el moment en què la dinàmica de la poesia es traslladava a la narrativa: la gent es reunia, debatia, es feien lectures comunes... Va passar amb la crisi, quan les grans editorials van deixar d’editar gent jove. I després vaig entrar en el món dels blogs, que van funcionar com una xarxa social en què et llegien. Crec que tota generació ha de trobar el seu to natural. Tots comencem copiant els grans i després hem de trobar el nostre to, i el blog m’hi va ajudar, vaig abaixar el meu to hiperlitetari. Ara no escric a les xarxes socials perquè Facebook em sembla horrorós. Ara escric cançons amb un amic, hem creat un duet que es diu Pensé Que Era Viernes. Allà he trobat un nou espai.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF