Pedro Jiménez: “Cal reclamar els temps lents dels processos participatius”

PalmaFa anys que treballa en processos de participació ciutadana i els defensa tot i ser conscient que, ara per ara, “s’obren moltes preguntes i s’il·luminen poques respostes”, segons que escriu. Pedro Jiménez és soci fundador de ZEMOS98, una associació cultural sevillana que té l’origen en l’organització del festival homònim. Llicenciat en Comunicació Audiovisual i expert en educació a través d’internet, des del col·lectiu genera i treballa en projectes de cultura, educació i comunicació. De fet, actualment coordina l’àrea de formació de ZEMOS98, des d’on dirigeix el programa ComunicAcción d’alfabetització mediàtica, de la Conselleria d’Educació de la Junta d’Andalusia, que atén uns 10.000 alumnes de tot el territori. Pedro Jiménez va participar, el passat cap de setmana, en les primeres jornades Nous relats per a la cultura de les Illes Balears. Plataformes de participació ciutadana en l’àmbit de les polítiques culturals, que organitza la Conselleria de Cultura dins el marc de l’elaboració del Pla de Cultura.

Tothom parla de participació en els diferents àmbits de la política, però no sempre se sap com fer-la efectiva. Com s’hauria d’articular?

Quan es parla de participació, la primera qüestió és saber qui l’articula, a qui correspon activar-neels processos. Com tots els canvis, la participació ha d’emergir de baix, des de la ciutadania. La institució pública hauria de fer el paper de mediadora, posant els recursos per fer-la possible. L’experiència ens ha demostrat que la participació representativa -de representants oficials de cada àmbit i lligada als processos electorals- no és garantia de res, és potenciadora de lobbies i deixa de banda la ciutadania amb tota la seva diversitat. La participació ha de ser inclusiva i també ha de transcendir els partits polítics i les legislatures. Ja ho exigim per a conceptes com la transparència, el bon govern i l’eficàcia. I amb la participació s’hauria de fer el mateix.

Creis que la ciutadania, en general, es vol involucrar en processos de participació o més aviat la veu amb escepticisme perquè considera que és poc efectiva i allarga els processos de presa de decisions?

És cert que falta alfabetitzar la ciutadania en la participació, però l’única manera d’aprendre a participar és participant. Som en una fase inicial i, com a qualsevol laboratori, l’error és tan important com la hipòtesi de partida. A més, com en tantes altres coses, la participació emergirà si hi ha uns recursos, una mediació i també uns temps. Hem de ser conscients que els temps de l’administració no són els de la vida. La participació ciutadana és un procés de digestió lenta. I, de fet, cal reclamar els temps lents que requereixen els processos participatius. També els hem de fer atractius. A les polítiques de participació sovint els manca introduir els conceptes de cocreació i cogestió.

“L’educació, en qualsevol moment i en qualsevol lloc” és el principi de l’àrea formativa de ZEMOS98, de la qual estau al càrrec. Quines possibilitats té l’educació expandida en el sistema actual?

Tot i que hi ha lloables experiències en aquest sentit, el cert és que l’educació expandida s’haurà d’afrontar de manera generalitzada si no volem anar sumant més fracassos. Les normes que regeixen el nostre sistema educatiu han estandarditzat el coneixement. Es nodreixen de dades quan, a la societat de la informació, allò important no és tenir dades al cap sinó saber cercar-les i relacionar-les. El sistema educatiu és estàndard i cada vegada més rígid. En canvi, les realitats són múltiples, són moltes i són diverses. Estam treballant en un projecte que investiga la manera com s’han d’introduir les innovacions socials a l’aula, i amb una de les seves vies principals, el trencament dels murs de l’escola. El que no té sentit és que el sistema sigui més i més tancat i inflexible, quan la veritable educació es produeix en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Ens cal promoure l’educació expandida.

A la pràctica, com la promoveu des del vostre col·lectiu?

Desenvolupam propostes metodològiques en aquest sentit. Són moltes i diverses i, sobretot, estan pensades per a cada cas. Entre les propostes hi ha la creació a l’aula d’un banc comú de coneixements: què pot aportar cada alumne als altres, què volen aprendre, què poden ensenyar... I és el docent qui exerceix de mediador dels coneixements. També treballam per projectes, a través de les tendències actuals en educació infantil i, entre moltes altres coses, generam dinàmiques de l’escola amb el barri. Es podrien fer moltes més coses si no es malgastassin els doblers en coses inútils i contraproduents. Per exemple, avui no té cap sentit que ens facin comprar llibres de text que ofereixen uns coneixements estandaritzats. Tampoc en té la gratuïtat d’aquests llibres. No serveixen per a res més que per satisfer la indústria editorial. Els doblers que hi invertim podrien destinar-se a treballar per projectes, a dur experts en qualsevol matèria a les aules, a treballar amb el barri i, entre moltes altres coses més, a crear continguts específics per a cada comunitat educativa.

Us vàreu especialitzar en educació a través d’internet. A la xarxa hi ha de tot. Com es pot destriar?

La realitat és que la meva filla, que ara té 4 anys, adquirirà els coneixements de manera natural per mitjà de l’ús del mòbil, de la tauleta, d’un ordinador. I amb això no vull dir que funcioni la mesura de Zapatero d’introduir ordinadors a l’aula sense estalonar-ne l’aprenentatge. La tecnologia no solucionarà res per ella mateixa. Però, atesa la realitat que tenim, hem d’introduir l’educació mediàtica en el sistema educatiu i formar en l’ús crític de la informació. La ciutadania no només ha de saber fer ús de les tecnologies de la informació, sinó que és necessari que tingui eines suficients per discernir entre les distintes informacions. Ara bé, si demanam a qualsevol dirigent polític fins a quin punt elpreocupa l’educació mediàtica crítica, com a molt farà cara de sorpresa.