Cinema
Cultura 26/01/2020

Pedro Almodóvar i Antonio Banderas triomfen als Goya de 'Dolor y gloria'

Belén Funes, Enric Auquer, Julieta Serrano i Eduard Fernández firmen una gran nit per al cine català

Xavi Serra
6 min
Els Goya firmen la  pau amb el cinema de  Pedro Almodóvar

BarcelonaMàlaga va celebrar ahir el cinema de Pedro Almodóvar, que va guanyar amb Dolor y gloria els Goya a la millor pel·lícula, director i guió per Dolor y gloria, els primers que guanya el manxec des de Volver (2007). Després de molts anys d’estira-i-arronses, sembla que l’Acadèmia ha fet les paus definitivament amb el seu cineasta més internacional, que va aprofitar el moment de glòria per reclamar a Pedro Sánchez, present a la gala, "la protecció de l'Estat al cinema que es fa en els marges" i fora de les plataformes online: “Durant els pròxims quatre anys serà el coautor del guió dels espanyols. Espero que li vagi bé, perquè aleshores ens anirà bé a tots els espanyols”.

La gala va ser un homenatge total al cineasta manxec, que es va endur els premis més importants i va veure molts dels seus col·laboradors pròxims pujar a l'escenari del palau d'esports Martín Carpena per recollir els seus Goya. Per exemple, l'actor Antonio Banderas, que va guanyar el seu primer Goya competitiu –ja en tenia un d'honorífic– per Dolor y gloria i va convertir el seu discurs en una gran lloança a Almodóvar. "He après tant de tu, en el cine i en la vida –va dir–. M'has entès millor que ningú i els meus millors treballs els he fet amb tu". Se'l veia emocionat i amb raó: estava a casa seva, a Màlaga, i ahir es complien tres anys de l'atac de cor que va patir. També va ser la nit de la seva "mare almodovariana", Julieta Serrano, que va afegir als seus premis Sant Jordi, Butaca i al Gaudí d’Honor el primer Goya per Dolor y gloria, el seu retrobament "feliç" amb el manxec. "Però el retrobament és doble, perquè també he pogut treballar de nou amb Antonio Banderas, una persona excepcional", va dir la veterana actriu.

Però el primer Goya de la nit per a Dolor y gloria va ser el de Teresa Font, la muntadora del film. Fa set o vuit anys va estar a punt de retirar-se, i ahir recollia el segon Goya de la seva carrera gràcies a la primera col·laboració amb Almodóvar, que la va fitxar després de la mort de José Salcedo. I un altre premi important per a Dolor y gloria va ser el Goya per la banda sonora del compositor Alberto Iglesias, que ja en suma onze en el palmarès individual. Tot i així, estava emocionat: “El cinema d’Almodóvar ens ha fet més lliures a tots”.

La gran damnificada pel triomf almodovarià va ser Mientras dure la guerra, d'Alejandro Amenábar, que es va haver de conformar amb cinc premis, dos menys que Dolor y gloria. El palmarès general el completava un triple empat a dos Goya d'Intemperie, La trinchera infinita –que almenys va guanyar un dels més importants, el de la millor actriu per a Belén Cuesta– i la hipnòtica O que arde, la quota radical d'aquesta edició, que es va endur el Goya per la fotografia del barceloní Mauro Herce i el d’actriu revelació per a Benedicta Sánchez, la dona de 84 anys que, sense experiència prèvia com a actriu, interpreta al film la mare d’un piròman que retorna al seu poblet gallec. “La vida m’ha donat moltes sorpreses, però aquesta és una de les grans”, va dir al recollir el premi, que va dedicar “a la minha terra galega”.

Una gran nit per al cinema català

Sense cap producció catalana nominada a la millor pel·lícula, tanmateix va ser una gran nit per al cinema català. La triomfadora dels últims Gaudí, Belén Funes, es va endur el Goya a la millor direcció novella per La hija de un ladrón, per davant d'altres debuts tan potents com Ventajas de viajar en tren, El hoyo i Buñuel en el laberinto de las tortugas, del barceloní Salvador Simó, que sí que va emportar-se el Goya a la millor pel·lícula animada, tal com apuntaven els pronòstics. Un altre Goya català va ser el d’Eduard Fernández pel paper de Millán-Astray a Mientras dure la guerra, el tercer que guanya, que va recollir Amenábar en nom seu. En canvi, la filla de l'actor, Greta Fernández, es va quedar sense el Goya a la millor actriu per La hija de un ladrón.

Qui no va fallar va ser Enric Auquer, que va recollir el premi a l’actor revelació per Quien a hierro mata. Més nerviós que als Gaudí, l’actor el va dedicar al director Paco Plaza, a l'equip de la pel·lícula “i sobretot a Xan [Cejudo, l’actor que va morir poc després del rodatge]”. I quan ja semblava que marxava, va dir el més important: “Gràcies a totes les antifeixistes del món!”

L’altre Goya més que cantat va ser el de Suc de síndria, el curt que ha arrasat aquest any. La directora, Irene Moray, va fer un discurs similar al de fa uns dies als Gaudí, explicant que el curtmetratge va néixer "per mostrar una visió diferent del que és una dona que ha patit un abús sexual". I després d'apressar els productors a contractar Elena Martín, la protagonista del curt, va dedicar el premi "a totes les supervivents, que tenen dret a fer soroll, a triomfar, a tenir orgasmes i a ser el que elles vulguin ser".

Una gala tova i inofensiva

Sobre el paper, la idea d’obrir la gala amb un número musical en homenatge a la història del cinema espanyol devia sonar bé. Ana Mena i Rayden rapejaven alguns versos, potser amb més gràcia que Antonio Resines, mentre els presentadors Andreu Buenafuente i Sílvia Abril representaven un mix d’escenes que anaven de Segundo de Chomón al destape passant per El perro andaluz i El día de la bestia. Per alguna raó, els va semblar adequat incloure-hi també un homenatge a West Side story. Per la connexió llatina, potser? En l'apartat musical va funcionar millor l’elecció de Jamie Cullum per a l’In Memoriam i la sempre solvent cançó melòdica de Pablo Alborán, que va versionar Sobreviviré, de Manzanita.

Quan Buenafuente i Abril van retornar al seu element natural, la comèdia verbal, es va tornar a repetir la sensació de l’any passat: una falta de química i fluïdesa en la parella que feia forçades les bromes matrimonials d’Abril (“Dolor y gloria, mira, com la nostra nit de noces”) i quedava retratada amb el silenci de l’auditori i els contraplans de cares de circumstàncies del públic. Alguns acudits no eren dolents (“Mientras dure la guerra i Dolor y gloria, dues pel·lícules protagonitzades per Banderas”) i tenien certa intenció (“El cinema és el lloc on més gent s’ha ajuntat aquest any sense que els dissolgui la policia”), encara que, com havien promès els presentadors, la gala va ser blanca, inofensiva i llarga –més de tres hores i mitja de durada–, amb alguns gags de jutjat de guàrdia com el de la falsa activista ecologista que interromp la gala i el de la repartidora que lliura el Goya al millor actor de... Sí, de repartiment. Buenafuente va acabar la nit bromejant sobre la possibilitat de no tornar a presentar la gala l'any que ve. En algunes cases, potser va ser el seu acudit més celebrat.

No va haver-hi sorpreses durant l’homenatge a Marisol pel seu Goya d’Honor. Pepa Flores ho va veure des de casa per televisió mentre les seves tres filles el recollien en nom seu. "Tot i que ella no s’ho creu, us prometo que no n'és conscient, ha fet feliç a molta gent. Estimada Pepita, aquest Goya és per a tu", va dir emocionada la seva filla Maria Esteve. Abans, Amaia havia cantat La canción de Marisol, del 1962, i Celia Flores, filla de Pepa, Estando contigo, un tema de la pel·lícula Ha llegado un ángel, del 1961. Per cert, Sílvia Pérez Cruz no era als Goya però se'n va emportar un bocinet, el que li pertoca del premi a la millor cançó original per a Intemperie, la cançó de Javier Ruibal per al film homònim que canta la de Palafrugell.

stats