Pavarotti

CiutadellaLa veu de Pavarotti, procedent del tocadiscs -per a vinils, no el de CD-, omplia l’estança cantant Nessun Dorma, mentre en Rafel, el meu amic, s’estirava al sofà verd. “És el més còmode de ca meva”, deia mentre s’hi ajeia lentament per reposar una estona, acompanyat per Luciano. “El cansament físic d’un cancerós és mal de descriure. És absolut i total, no és pròpiament cansament, és enfonsament. No tens ni un gram d’energia, fins a tal punt que, si et cau un llapis a terra, no tens ni forces per acotar-te”, em va dir un dia en què no es trobava gaire bé.

N’Aina, la seva dona, m’havia telefonat feia poc més d’una setmana:

-Joan, a en Rafel li agradaria que vinguessis a passar uns dies a ca nostra. Té ganes de veure’t, de xerrar... i, si es troba bé, vol explicar-te algunes coses perquè ho escriguis... Tu ja el coneixes.

-Com es troba?

-No gaire bé. Té estones bones, però la malaltia fa el seu curs. Ja saps el que li van dir al gener. Sembla que no arribarà a la collita de les olives.

-Mira, demà no puc, però, si no hi ha res de nou, demà passat seré a ca vostra i m’hi estaré uns dies, els que ell vulgui, sense fer nosa.

-Tu mai en fas, de nosa.

Com havia quedat, al port de Ciutadella vaig pujar al vaixell i em vaig plantar a ca seva, vora la serra de Tramuntana.

De la cuina estant, jo també escoltava Pavarotti -a tots dos ens agradava-, mentre llegia una revista. A hores d’ara no sé de què tractava, tant me fa. Durant els dies que vaig ser amb en Rafel, mentre ell jeia al sofà verd o descansava a la seva habitació, procurava estar-me en una altra dependència de ca seva, mirant de no fer nosa, però no gaire lluny, per si em necessitava o volia xerrar, bromejar, ordenar quelcom... el que fos.

Feia poc, m’havia fet saber que no li quedaven gaires dies de vida:

-Joan, ja he tirat la tovallola. Ha començat el punt de ‘no retorn’ -em va dir, amb una enteresa admirable. Supòs que la seva professió -era metge- influïa en el seu comportament.

-Però... -no vaig poder continuar.

-Els símptomes, Joan, els símptomes. Ja no sent el gust del menjar, és com si mengés serradís. Mengi el que mengi, tot té el mateix sabor, no aprecii cap diferència, tot és igual. Això és el principi de la fi... Només em queden uns deu dies -em digué serenament i pausada.

Mentre l’escoltava, m’empetitia. Vaig quedar sense paraules. Què podia dir-li? En aquells moments era incapaç, per molt que m’esforcés, de formular quelcom amb sentit, coherent. De falses esperances, ja li n’havien donades prou, per quedar bé, per compassió. Però, coneixent-lo com el coneixia, estava segur que no esperava això de mi. Segur que preferia més un sincer silenci que unes paraules buides. Per contestar-li, em calia saber amb més certesa què passava per la seva ment, les seves emocions més íntimes, les seves pors, davant el futur immediat: tornar allà d’on venia, al no-res.

Uns dies abans, quan encara estava més animat, em va dir:

-He fet un pacte amb el ‘Gran Senyor’ -es referia al tumor, al càncer-. Hem arribat a un acord: de moment, no ens empaitarem, ni ell a mi ni jo a ell amb la quimioteràpia. Si seguim endavant en la nostra guerra, tots dos hi perdrem. Si jo em mor, ell també.

Mai va deixar de fantasiejar, sempre tenia recursos per autoencoratjar-se; o devia ser per apaivagar el patiment dels qui hi convivien? El seu sentit de l’humor, que va mantenir fins quasi el final, feia que els qui l’envoltàvem ens sentíssim més tranquils, com si el final s’estirés o així ho volíem creure. A penes es trobava una mica bé, feia projectes. La collita de les olives i la forma d’adobar les que no destinaria a fer oli era una de les seves obsessions. I posar ordre, que tot estigués al seu lloc, per evitar tronyes als qui quedarien. “Com serà la pensió de n’Aina?”. No volia deixar res, del que afectava els seus, a l’atzar.

Però al cap de pocs dies, el ‘Gran Senyor’ va rompre el pacte i la malaltia va seguir el seu curs. Tot i el seu estat, no deixava de sorprendre’m.

-Si tens el cap clar, com jo ara, no és una sensació dolorosa o moralment dolorosa per la impotència o el sentit d’absoluta fragilitat i indefensió, davant la vida. Ans al contrari, el que sent és una gran dolçor, relaxament, pau, conhort... i ficar-me dins el llit esdevé la felicitat absoluta, total... -em va dir, amb una enteresa difícil d’entendre per a una persona sana.

Així, cada estona que passava al seu costat esdevenia una lliçó per entendre el sentit de la vida, acceptar la mort i veure-la com una part d’ella... Tot i això, de tant en tant, li agafava algun rampell i treia la seva vitalitat, deixant anar algun renec enrabiant-se contra comportaments que considerava inoportuns. “El seu temps no és el meu”, va dir a n’Aina, molest, no per ella, sinó per la visita que li va anunciar, que va considerar impertinent. “Fa molt de temps que no s’interessa per mi, i ara ve a veure’m per quedar bé. Que no m’emprenyi! Ara no vull interrompre la xerrada amb en Joan”. La bona Aina, algunes vegades, a l’hora d’atendre les visites, superava de bon tros les millors arts de la diplomàcia, per excusar algunes actituds del seu marit.

No era la primera vegada que acompanyava un amic en els seus darrers dies. Tots havien donat evidències d’una certa enteresa a l’hora d’enfrontar-s’hi, però cap com en Rafel. Fins i tot, va ser capaç de donar les indicacions de com volia que fos el seu comiat. Res de ritus sense sentit ni formalismes.

Feia vuit o nou dies que m’havia acomiadat d’en Rafel, quan vaig rebre un correu electrònic de n’Aina. Em comunicava que estava agonitzant. No havien passat ni dues setmanes des que ell m’havia anunciat la seva fi. Li vaig contestar, dirigint-me a ell per darrera vegada: “Rafel, sé que el ‘Gran Senyor’ ha dit prou i t’has abandonat a la seva sort. En aquests moments, no vull destorbar la intimitat de ca teva, però permet-me que, en veu baixa, et digui adéu una altra vegada. Ara estic rabiós i em sent impotent. A partir d’ara ens trobarem a l’espai dels records, on seguirem les nostres converses, algunes profundes, d’altres alegres, banals... Adéu, però fins sempre. Mai no serà prou el temps per recordar-te”.

L’endemà, n’Aina em respongué: “Li he llegit les teves paraules. Ara somriu, untat amb oli de mirra dins la seva mortalla, un llençol de fil. Avui queda tot el dia entre nosaltres, demà l’incinerarem, despullat, embolicat amb el llençol dins un taüt de cartró. Com ell volia. Demà vespre ja dormirà davall la mata que va triar devora els dos pins”. Mentre ho llegia, a ca meva, de fons, Pavarotti cantava E lucevan le estelle.