Paula Bonet reivindica el dret a plorar els seus dos fills

L’autora publica un llibre pintat per a la seva filla i trenca el silenci que envolta la pèrdua gestacional

“No hi ha res que em vingui menys de gust ara que parlar de tot això”, confessa Paula Bonet al grup de periodistes amb qui s’ha reunit en un restaurant del Born per presentar el seu últim treball, Roedores (Penguin Random House). I no és estrany, perquè es tracta d’un llibre que penetra en la seva intimitat més profunda per descriure les il·lusions, les esperances i, sobretot, les pors que Bonet va sentir durant la gestació d’un fill que finalment es va interrompre per una malformació de l’embrió. Era la segona vegada que Bonet perdia un fill d’aquesta manera, el segon avortament espontani en pocs mesos.

Sense rumiar-s’ho gaire, gairebé per impuls, l’artista va decidir compartir l’experiència a les xarxes, penjant una selfie amb el títol Autoretrat en ascensor amb embrió amb el cor aturat i un text que relatava la seva experiència amb l’esperança de trencar el silenci que envolta els avortaments no provocats. “És un tema que ens costa parlar-ne fins i tot entre les dones -assenyala-. Quan em van dir que perdria el meu segon embrió em vaig adonar que hi havia una sèrie de fets que passarien sense que ho pogués evitar: una intervenció quirúrgica, un postoperatori, etc. Però el silenci depenia de mi. Una de les coses més dures de la primera pèrdua és que no se’m va permetre viure un dol, perquè se suposa que no podem fer el dol per un ésser que no existeix. El problema és que, com a mare gestant, tu has projectat una vida amb ell. Per a tu sí que existeix”.

El post de Bonet va tenir una gran repercussió a les xarxes i va provocar una onada de solidaritat. Els mitjans també se’n van fer ressò i moltes dones que havien passat per experiències semblants van decidir compartir-les com ella. “El més bèstia és que no vaig rebre cap resposta negativa, res que em fes pensar que no estava fent el que calia -diu Bonet-. I l’endemà de publicar el post vaig treure Roedores del calaix, el vaig firmar i el vaig enviar al meu agent per publicar-lo”.

Una biblioteca per a la “ratolina”

No és fàcil per a Bonet parlar dels motius per crear Roedores, un llibre objecte que consta de dues parts independents: un volum en forma de dietari i un desplegable il·lustrat amb pintures i textos sobre diferents rosegadors. “L’únic vincle que tenia amb la maternitat abans d’estar embarassada era el costum de comprar un llibre il·lustrat a cada país que visitava per llegir-l’hi al meu fill o filla quan el tingués -recorda Bonet-. Com que el primer embaràs no va sortir bé, en el segon em vaig posar una mica mística i vaig comprar un moble per guardar-hi la biblioteca que li havia anat comprant al meu futur fill o filla. Aleshores em vaig adonar que no hi havia cap llibre meu i vaig decidir dibuixar-n’hi un. I el tema dels rosegadors ve del fet que a aquell ésser que creixia dins meu jo li deia ratolina ”.

Aquell llibre que Bonet va dibuixar-li al seu futur fill no estava pensat per veure mai la llum pública. Era una obra “molt privada”, un vincle entre l’artista i la seva “ratolina” que havia de quedar a l’ombra. D’aquí ve que tingui un format desplegable en forma d’acordió, allunyat de qualsevol paràmetre editorial. Quan pren la decisió de publicar-ho, arran del segon avortament i de la resposta al seu post, ho fa també per contribuir a “obrir el debat” sobre els avortaments espontanis. “Quan et diuen que el teu embrió no evolucionarà, tant és que intentis mantenir el seny i pensar amb coherència, el que sents és que tens una tara, que has fallat com a dona -explica Bonet-. La primera vegada ho vaig viure molt pitjor que la segona perquè el meu cercle íntim me’n feia sentir responsable: havia viatjat massa, no havia dormit prou hores, havia inhalat pintures... Tu en tens la culpa. El segon cop vaig anul·lar viatges, em vaig deixar el sou en menjar orgànic, vaig cuinar a casa... I va passar el mateix. Però almenys aquesta vegada em vaig permetre fer el dol i va ser una experiència molt més sana físicament i emocionalment, perquè tens més eines per gestionar-ho”.

Fugint del victimisme

A Cuerpo de embarazada sin embrión, el llibre que acompanya el desplegable il·lustrat, Bonet hi inclou textos escrits abans i durant la seva segona gestació, petits apunts sobre l’obsessió per quedar-se embarassada, la mort dels avis, l’emoció de tornar a gestar... També hi ha un e-mail a la seva ginecòloga, un poema d’Anne Sexton i dues cartes al seu futur fill o filla. El final, però, és abrupte: un dolor que no es pot explicar. “Volia fugir del melodrama i el victimisme -diu l’autora-. Que fos un llibre molt polit, molt cru, que s’expliqués millor en els buits que en les paraules. He intentat evitar els adjectius que el context identifica com a femenins perquè es llegeixi com un tema universal”.

De cara al futur, Bonet no descarta un llibre més llarg sobre el mateix tema. “Hi ha més textos que els que he publicat i m’estic fent moltes preguntes i llegint algunes autores”, diu. És conscient que no ha superat el trauma i que continua capficada en el tema. “He intentat allunyar-me d’aquí, anar-me’n a Xile, però en vaig tornar amb cinc dibuixos d’embrions”, confessa amb un somriure agredolç. Però alhora diu que l’experiència l’ha remogut tan profundament que ja no té les prioritats tan clares com abans: “Jo vaig decidir ser mare fa dos anys perquè a partir dels 35 anys els òvuls perden fertilitat. Estava en una lluita contra el temps impulsada per aquest context capitalista i patriarcal. Però tot això m’ha fet preguntar-me si vull ser mare o no. I ja no ho sé”.

EDICIÓ PAPER 15/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF