ARTS ESCÈNIQUES

Pau Roca: “He après a acceptar els errors com a coses positives”

Director i actor de ‘les coses excepcionals’

Des que Pau Roca va estrenar Les coses excepcionals amb la companyia Sixto Paz i El Terrat just fa un any, la llista de coses excepcionals proposades pel públic no ha parat de créixer. “En tenim més de 5.000, n’haurem de fer alguna cosa”, diu l’actor i director. Després de 70 funcions, el muntatge s’ha convertit en un petit fenomen que converteix el públic en part activa de l’obra. El text de Duncan Macmillan és un monòleg lluminós i esperançador sobre el suïcidi i la depressió. A partir del 7 de novembre torna al Club Capitol.

Prop de 10.000 espectadors ja han vist l’espectacle. Què creus que ha provocat aquest petit fenomen de públic?

Érem optimistes amb aquesta obra, ens la crèiem molt. Havia tingut repercussió en molts països, però mai saps com funcionarà a casa teva. Al principi ens feia por que la comèdia no es transmetés bé, perquè és una obra que parla de la depressió i el suïcidi. Però de seguida vam veure que el boca-orella era molt exponencial. L’últim mes i mig vam notar el boom. És una obra bastant infal·lible cap a l’ésser humà.

El públic és clau per a l’espectacle: hi interactua directament llegint part del text, en una posada en escena poc habitual. Com has gestionat el rol dels espectadors?

És l’obra més difícil d’assajar que hem tingut mai. Al cap de dues setmanes ja m’adonava que necessitava el públic. Vam fer algunes proves amb grups diferents per anar-m’hi acostumant. No hi ha ningú que ho faci malament. La gent que es pensa que per poruga ho farà fatal després és la millor.

Has voltat per Catalunya, les Balears, el País Valencià, Madrid i Astúries. ¿T’has trobat amb males experiències?

M’he trobat amb múltiples situacions estranyes positives. Ningú s’ha negat a participar-hi, i això sorprèn. Potser a la primera participació sí que te la jugues una mica i mires bastant qui tries. A les següents, l’espectador s’oblida bastant d’ell mateix i vol ajudar el personatge, que transmet molta vulnerabilitat.

L’espectacle porta a l’extrem la idea que el teatre és, per damunt de tot, una experiència comunitària.

De tot el que he fet a la vida, és l’obra més catàrtica. El concepte de comunitat hi és central, i per això l’autor demana que el públic es vegi i que hi participi molta gent, que 60 persones sentin que poden canviar el rumb de la funció.

L’exigència en termes d’improvisació és molt més elevada respecte a altres muntatges. Què t’ha ensenyat, com a actor?

He après el mateix com a actor que com a persona: a ser menys perfeccionista, a acceptar els errors com a coses positives. Hi ha obres en què, si tens un dia estrany, et pots amagar en el personatge. Aquí has d’estimar molt l’ésser humà, has de confiar-hi. El públic et torna l’amor multiplicat. Potser sembla molt tòpic, però mai ho havia viscut així. És la vegada que he hagut d’improvisar més a la meva vida.

¿És difícil trobar obres que us agradin i que generin una resposta de públic com aquesta?

Sento que Tender Napalm o Dybbuk, que són obres de Sixto Paz, no eren accessibles com aquesta. Tracten menys el dia a dia de la gent, mentre que Les coses excepcionals parla de les crisis personals. Sents que te l’estàs jugant més amb les altres. Després d’haver fet aquestes obres tan arriscades i de veure que la gent ve però que no és suficient, la nostra decisió és que només les podem fer amb ajudes de teatres públics que de moment no tenim. En canvi, llegeixes el text de Les coses excepcionals i veus que li pot interessar a tothom. A Colòmbia vaig fer una funció amb nois que era la primera vegada que anaven al teatre i venien d’un centre de rehabilitació per depressió i amb pares depressius. Va ser molt emocionant.

Com veus l’escena madrilenya en comparació amb la catalana?

Hi ha més públic a Madrid, això sempre ha sigut així. Allà hi ha moltes menys sales d’entre 80 i 200 localitats i moltes més de 30 a 80, fet que crea precarietat. També hi ha més multiprogramació, companyies que només fan una o dues funcions a la setmana. I hi ha més diners i ajudes, suposo. Però a Catalunya s’estan fent coses molt més interessants. Allà hi ha poca experimentació en nous llenguatges. No hi ha cultura de companyies -neixen per fer una obra i després desapareixen- ni el caldo de cultiu que hi ha aquí. La part comercial a Madrid funciona molt més, però a Catalunya es prenen molts més riscos.

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF