Cultura 02/03/2018

Passes endavant

L’Ajuntament de Palma ha fet una passa endavant a favor del teatre, algú ho havia de fer, i ha posat el teatre Mar i Terra a l’abast de les companyies de Ciutat

i
J. A. Mendiola
3 min
Els protagonistes de Frontera, amb el seu bolic, les seves maletes, tot el seu patrimoni, cerquen per terra i per mar un món millor.

Mar i Terra.- L’Ajuntament de Palma ha fet una passa endavant a favor del teatre, algú ho havia de fer, i ha posat el teatre Mar i Terra a l’abast de les companyies de Ciutat. Tindrà una freqüència mensual i va començar amb He vist balenes, de La impaciència, la sensacional adaptació del còmic de Javier de Isusi a càrrec de Salvador Oliva. Continua amb una altra posada en escena que, com a mínim, s’ha de qualificar de poc habitual, amb el títol de Frontera. Un espectacle sense paraules que va néixer com un exercici d’investigació per part d’un grup de graduats per l’ESADIB amb el gest com a protagonista. Aquest petit experiment va anar creixent fins a convertir-se en un muntatge de gran format amb moltes peculiaritats, com és ara el fet ja ressenyat que es tracta de teatre gestual, que no deixa de ser una mica més complicat a l’hora de contar una història. Però no és una història, són moltes històries les que arreplega Frontera. De fet, tampoc no està estructurada a la manera clàssica, amb una presentació, un nus i un desenllaç, perquè del que es tracta és de provocar un calidoscopi d’imatges que ens porten cap a tot un seguit de sensacions, de vivències, les dels protagonistes, que amb el seu bolic, les seves maletes, tot el seu patrimoni, busquen per terra i per mar un món millor. I tot això ho trasllada a la perfecció l’obra dirigida per Maite Villar i interpretada per ella mateixa, Toni Amengual, Joan Maria Pascual, Toni Pons i Héctor Seoane. Els moviments, els rostres, expliquen tantes coses, tants moments, que no cal entrar en detalls, ni en noms, i a sobre universalitza el drama individual i la tragèdia de tot un tercer món, que potser ja és el quart. I ho transmeten amb la mirada, que implica feina a balquenes, ben feta i amb resultats. Estèticament molt acurada pel que fa a cada moviment, cada gest, cada desplaçament. Una escenografia, signada per Antoni Pons Abraham, amb tan sols dues taules i un banc, que es van convertint en una nau, precària, en el racó d’un vagó de tren, en una carretera, en la immensitat del no-res. La il·luminació, important, descriptiva, la signa Toni Amengual, que juntament amb l’espai sonor dissenyat per Joan Vila, crea atmosfera, l’atmosfera que necessita aquest implacable viatge.

Manacor.- Fer més passes que a Manacor sembla poc probable. També cap endavant, fermes, sòlides. Per exemple, hi està programat el Moby Dick de Pou o el Cyrano de Lluís Homar, o aquesta comèdia irlandesa, La calavera de Connemara, protagonitzada pel sempre aclaparador Pol López, compartint repartiment amb Marta Milla, Oriol Pla i Xavi Sáez, dirigits per Iván Morales. Comèdia que signa Martin McDonagh, esbojarrada, farcida de moments molt divertits gràcies a una interpretació notable, sobretot en el duel que mantenen Pol López i Xavi Sáez per veure qui dels dos fa millor el paper de begut en tots els estadis possibles. Tota una metamorfosi de la ingesta alcohòlica, que naturalment provoca tot un seguit de situacions d’allò més graciós dins el registre clown en estat pur. Argumentalment no passa res, fa voltes allà mateix sense solució de continuïtat. Tot és divertit però poc ocorrent, fins al punt que diria que l’humor que practica és una mica barroer, amb un parell d’acudits homòfobs, i a sobre innecessaris, que no ajuden a elevar les possibilitats del muntatge, convertit en una cursa de folls sense guanyador.

stats