Publicitat
Publicitat

LITERATURA

Passar comptes amb una adolescència traumàtica

A ‘El desgel’, de Lize Spit, una noia reconstrueix un estiu de violència i abusos

La literatura escrita en neerlandès no té una presència massiva a les llibreries catalanes, tot i que els últims cinc anys hi han arribat llibres de Gerbrand Bakker, Jan van Mersbergen, Herman Koch, Peter Terrin i Gerard Reve. Encara són més minoritàries -pràcticament inexistents- les traduccions que ens arriben de Flandes, regió de Bèlgica on viuen uns sis milions i mig d’habitants i que té com a llengua majoritària el flamenc, dialecte del neerlandès. Un dels últims exemples va ser Todos queremos el cielo, d’Els Berteen, publicada per El Aleph el 2010.

El desgel, de la jove Lize Spit -va néixer a Viersel el 1988- trenca aquest llarg parèntesi d’absència amb una història avalada per l’èxit de la novel·la: 170.000 exemplars venuts només en neerlandès i traduccions en procés en una dotzena de llengües. En català, el llibre ha sigut traduït per Maria Rosich i editat per Amsterdam -que, coincidint amb el desè aniversari, ha renovat encertadament el disseny-; en castellà l’ha posat en circulació Seix Barral, segell de Planeta.

L’estructura de la novel·la alterna tres temps narratius. El primer és la visita de la narradora i protagonista, l’Eva, al negoci que obre un amic de quan era petita. El segon reconstrueix fragments dels anys d’infantesa, en què la nena conviu amb uns pares alcoholitzats i una germana petita, afectada per un trastorn obsessiu compulsiu. El tercer és el de l’estiu dels 14 anys de l’Eva, en què la violència i els abusos -relacionats amb dos amics, el Pim i el Laurens- esperonaran la futura venjança. La història va ser qualificada de “pornogràfica” per alguns mitjans belgues i “va disgustar profundament” els pares de l’autora. “Escric sense limitar-me; si no ho fes, no valdria la pena”, admet Spit, que va deixar la feina de guionista per treballar en la seva primera ficció llarga, on combina realitat i imaginació. “El marc del llibre és el lloc on vaig créixer, un poble de mil habitants -recorda-. L’adolescència en un lloc tan petit és difícil, perquè no tens gaires amics per triar, i ho has de fer tot amb ells. El desgel explica una sèrie de fets que s’hi van produir, però també hi ha elements que no són veritat. En vaig deixar fora les coses més lletges, però no ho vaig fer per respecte als lectors, sinó per no posar en evidència les persones afectades”.

Des que El desgel va començar a circular, la polèmica va ser immediata: “Hi havia gent que se sorprenia que una noia que porta faldilles de gatets pogués escriure escenes tan explícites. Al poble es va llegir com una novel·la que explicava fets reals. Hi havia lectors que se m’acostaven i em deien: «Això no va passar tal com dius». O bé: «Aquest pont no era allà»”. Amb el llibre paït li han arribat a proposar que guiï una ruta turística per Viersel, i també n’hi haurà una adaptació cinematogràfica. “Escriure és més fàcil quan has de lluitar des del no-res i no hi ha expectatives -reconeix-. La pregunta que em faig ara és: ¿seré capaç de continuar escrivint amb la mateixa passió que fins ara?” Spit ja treballa en la segona novel·la. De moment, investiga amputacions de dits de peu. La història promet ser tan o més negra que la de l’Eva.

Els llibres que ens fan grans