Pascal Comelade i Max conflueixen a l’escenari
El músic francès i el dibuixant català col·laboren en un concert pintat que forma part de la programació del XX Festival de Poesia de la Mediterrània
PalmaAfirma l’il·lustrador Max que mai no ha conegut cap persona a qui no li hagi agradat un directe del músic francès Pascal Comelade. Amb la seva barreja de música de cabaret, vals, pop, rock, tradició catalana i chanson francesa interpreta tant temes propis com versions -més que interessant la de Sunny afternoon de The Kinks, entre d’altres. A la formació clàssica -piano, bateria, baix elèctric i guitarra- amb la qual acostuma a tocar en directe, hi afegeix teclats i trompetes de joguina, entre altres objectes. L’orquestra comença a sonar-dibuixar, creant somni i amalgamant tradició i to experimental.
En aquest concert pintat, amb l’auditori del teatre Principal gairebé ple, l’acompanya Max, que se situa a la dreta dels músics. Els seus dibuixos, amplificats mitjançant un projector- dominen l’escenari. Segons emergeixen les notes, sorgeixen sobre el llenç una figura, vianants picassians, un faquir amb claus clavats a la carn i una aranya ballarina damunt el cap, micos que contemplen amb èxtasi constel·lacions, un dandi excursionista que bé podria anomenar-se Robert Walser, aus exòtiques, llenyadors i ferotges dimonis, entre altres criatures.
Si el públic no arriba a hiperestimular-se i embogir és perquè les dues disciplines que intervenen en l’espectacle s’acoblen a la perfecció. La manera del músic francès de tocar el piano destil·la decisió a la vegada que recorda la lleugera elegància d’un colibrí en sostenir-se a l’aire per libar d’una flor.
Max agusa l’aparell auditiu i crea personatges que adquireixen vida pròpia, com si el dibuixant fos un déu que regala per vegada primera l’existència a la humanitat. Pascal Comelade pressiona les tecles -blanques, negres i de tots colors- i aixeca la vista a la recerca de la inspiració per acabar trobant la següent nota al traç de l’il·lustrador. La música envaeix les il·lustracions i la poesia pren el domini de les notes del creador francès: sinestèsia en estat pur.
La que escolta aprecia més la vetllada en haver sentit rumors -res que hagi estat oficialment confirmat- relatius a la seva retirada de la música; podria ser aquest el penúltim concert de la seva carrera. Benaventurats, així, els que heu assistit a aquesta comunió entre dibuix i melodia, i benaventurats, també, els qui creis encara en la llibertat d’expressió, de creació, que reivindica Biel Mesquida, creador i director del Festival de la Mediterrània, al qual s’adscriu aquest espectacle, que és, segons ell, poesia en estat líquid, sòlid i gasós. Llibertat, poesia, lluita, català, són paraules que pronuncia, demana i exigeix en la presentació que fa de l’esdeveniment, lluint a la solapa un vistós llaç groc. Després de recordar les llengües i llibertats perseguides, es fa el silenci. I és el mateix silenci que té cabuda en el vers, sobre el qual Samuel Beckett va escriure: “El silenci és la nostra llengua materna”, i el mateix que recordava Biel Mesquida quan va pronunciar, fa uns dies, unes paraules de l’enorme escriptor gal Pascal Quignard: “El peix és aigua en estat sòlid. L’ocell és aire en estat sòlid. La poesia és silenci en estat sòlid”. Acaba el concert. Els espectadors aplaudeixen. Només queda desitjar que es faci el silenci. I que es faci la música. I que es faci la poesia. I que mai no deixin de fer-se.
