Parlaven del present, pronosticaven el futur

Palma“Hem entrat en un món del tot desordenat, desorganitzat, perillós, en el qual res no és segur. Un món governat per bojos, com George W. Bush. Però jo jur sota aquest cel de Pollença que Bush no serà president més de quatre anys”, em deia Carlos Fuentes (Panamà, 1928-Ciutat de Mèxic, 2012) el juny del 2001. És evident que l’escriptor mexicà es va equivocar, perquè Bush, que havia arribat a la presidència dels Estats Units mig any abans que Fuentes vingués a Formentor per passar els dies que es regalava cada any per descansar -i llegir-, renovaria el càrrec fins al 2009. Tot i així, en la primera part de l’asseveració, encara que parlava d’aquells primers anys de la dècada del 2000, avui es pot llegir com el pronòstic del que vindria amb les dues primeres dècades del mil·lenni següent.

“Habitam un món incert, com el de la meva novel·la”, confessava en aquella mateixa entrevista, publicada al diari Última Hora. Havíem començat a parlar del llibre que acabava de treure, Instinto de Inez (Alfaguara), i l’autor explicava que l’havia escrita “en futur, perquè es pugui pensar que és un món que està per venir”. I afegia: “A la meva novel·la, allò que podria interpretar-se com un passat primitiu, pot ser un futur primitiu. Podríem despertar en un món destruït i haver de començar de nou, tornar a cobrir les necessitats mínimes o haver de reiventar el foc”. Literatura de ficció o realitat, Fuentes no anava tan errat. És més, anys abans, en una conversa que vàrem mantenir el juliol del 1998, contava que havia comentat amb García Márquez -un altre dels grans escriptors iberoamericans que havia recalat per Mallorca- que si haguessin duit als seus llibres “fets com els del 1994 a Mèxic, ningú ens hauria cregut. La ficció es veu superada constantment per la realitat. Així que el repte de la ficció és superar la realitat”, deia Fuentes.

Recuperar converses

També Mario Benedetti (Paso de los Toros, Uruguai, 1920-Montevideo, 2009) i José Donoso (Santiago de Xile, 1924-1996), ambdós residents a Mallorca en distintes èpoques, demostraven com Fuentes la capacitat per analitzar el present amb prospecció de futur. En tornar a sentir les seves veus i recuperar les converses, enregistrades en cintes en un seguit d’entrevistes fetes els anys 1995 -Donoso-, 1997 -Benedetti- i en les reiterades que vaig poder mantenir amb Carlos Fuentes -pràcticament una cada any entre el 1994 i el 2007-, queda palès que Mallorca no només es deixa sentir en algunes de les seves obres, no només hi varen escriure amb més o manco intensitat, sinó que deixaren a l’illa el seu pensament polític, social, cultural i també sobre la pròpia experiència vital.

Assequibles com eren, aquestes converses són de tu a tu. Al marge de les rodes de premsa, l’encontre succeïa així: “Si vens a cercar-me a Formentor amb el teu cotxe i em dus a Palma, en el trajecte podem anar parlant. Jo aguantaré la casset perquè ho tinguis enregistrat”, deia Fuentes. “Si vens a l’hotel Sis Pins, podem fer l’entrevista. Però amb una condició: serà l’hora del Madrid-Barça i jo som molt del futbol i del Barça, així que mentre parlam l’hauràs de mirar amb mi”, em va dir Benedetti en concertar l’entrevista que, per a l’ Última Hora, tindria lloc al Port de Pollença el juliol del 1997. “Ara no he d’anar a Mallorca. Vine a Madrid, que present el llibre Donde van a morir los elefantes i celebr el meu 71è aniversari; tindrem temps per xerrar”, deia Donoso dies abans que jo agafàs l’avió per entrevistar-lo, per al Diario de Mallorca, a Madrid, el 7 d’octubre del 1995, només un any abans del seu traspàs.

Mario Benedetti, que aquest dilluns 14 de setembre faria cent anys, també feia un pronòstic pessimista del futur: “Si no es canvia el rumb, si seguim pel camí que marquen els grans decididors, com els anomena Lyotard, la humanitat va cap al suïcidi”. Es referia, concretament, a la darrera reunió de Denver, on s’havia evidenciat que les resolucions de la Cimera de la Terra de Río de Janeiro no s’havien complert. “I ho diuen tan xalests. Quan es reuneixin a Kyoto passarà el mateix, res no s’haurà arreglat. No s’adonen que, si això continua així, els seus besnets no tindran on ni com respirar”, preveia l’uruguaià des del Port de Pollença.

Tornem a Carlos Fuentes quan, ja el 1996, mostrava la seva preocupació perquè, segons afirmava, “s’estan ajornant els grans problemes de la civilització. No s’afronten els grans temes del proper mil·lenni, els que preocupen la gent: la crisi de la vida urbana, malalties, epidèmies, pandèmies, els problemes de la dona, de la tercera edat... sembla que tot això s’està ajornant. Si és així, patirem una gran crisi de civilització en l’entrada del proper mil·lenni”.

Per la seva banda, José Donoso se centrava en la cultura i, en concret, en la novel·lística: “El progrés tecnològic ha anat contra l’humanisme. Avui els nins saben pitjar les tecles de l’ordinador i no saben passar les pàgines d’un llibre. Però la novel·la continua”. Pel xilè, que havia viscut dècades enrere en una casa del Calvari de Pollença, “allò més atractiu de la novel·la és que és una història que tu maneges com vols. En un món tan manipulat, amb tot tan manejat, la novel·la la maneges tu”.

Informació i consciència social

L’allau de la informació esdevinguda per aquells anys preocupava els tres escriptors. Donoso parlava de “falta de seguretat”, però també dels atractius “de l’exploració”. “Què és la veritat i què no? On és la veritat? On som jo? No!”, exclamava. A Benedetti, que va exercir molts anys el periodisme, el preocupava “la urgència” que s’estava imposant cada cop més a la professió, i com aquesta podia dur “als llocs comuns i a una falta d’autoexigència del periodisme. S’ha de preservar dels riscos d’una urgència que és cada vegada més gran”. I Fuentes manifestava: “M’espanta que es confongui la quantitat d’informació i es pensi per això que aquesta és de qualitat”.

Tant Fuentes com Benedetti -amb Donoso no en parlàrem- compartien l’opinió que la informació és essencial per a una justícia social que veien inexistent. “Es parla de la mort de les ideologies, però, caram, jo veig que la capitalista és ben viva. Hem de trobar nous camins per a les ideologies d’esquerres, que almanco tenen esmena. En canvi, la capitalista no té esmena, ens volen rebentar”, observava Benedetti. “Mentre no hi hagi millors condicions de vida per a més de la meitat del planeta, respecte de les seves particularitats i les seves aportacions a la comunitat cultural, hi haurà actes de terrorisme com el de l’11 de setembre”, assegurava Fuentes quan encara no feia un any de l’atemptat de les Torres Bessones.

Mallorca, al cor de tots

Les converses amb aquests tres grans de la literatura iberoamericana eren molt més llargues i plenes de suc, però sempre, d’una manera o l’altra, hi sortia Mallorca, que tots duien al cor. “Mallorca apareix en poemes, novel·les i contes que he escrit. També hi surt Anglada Camarasa, la pintura del qual admir molt”, confessava Benedetti. Donoso resumia així el seu record: “Vaig aprendre que Mallorca no acull, sinó que deixa estar-hi, que és la manera més maca d’acollir”. Per Carlos Fuentes, l’illa era el lloc on deia voler viure, “perquè així com hi ha llocs que et donen vida i altres que te la lleven, Mallorca et regala vida”. A més, observava el mexicà: “No hi ha gaire gent que vingui a Mallorca a llegir una novel·la de Henry James de 400 pàgines”, que és allò que feia ell aquell estiu del 1998.