ART

Un ‘ménage à trois’ amb París, els artistes catalans i la Sala Parés

Una exposició recorda quan França va atraure pintors com Casas i Togores

L’historiador de l’art Sergio Fuentes Milà treballa des de fa anys a la Sala Parés (Petritxol, 5) i aquesta experiència es nota en la nova exposició que ha comissariat a la galeria: París a Parés. À la recherche de la Ville Lumière (fins al 5 de febrer). Durant el recorregut es pot veure com des de la dècada de 1870 fins a mitjans del segle passat la Ciutat de la Llum va ser un imant per als artistes catalans. Com diu Sergio Fuentes Milà, van anar-hi a “buscar inspiració, vivències i aprenentatges” i a la tornada es convertien en introductors de la modernitat a Catalunya. El públic pot gaudir d’obres destacades com un Togores inèdit amb un punt surrealista, Nus ; una gitana extraordinària d’Isidre Nonell, que beu de l’escultura de Rodin, i dos petits olis d’Anglada Camarasa, Escena nocturna a París i Cap de dona. Jardí de París. També d’un tresor com El Bohemi. Retrat d’Erik Satie, propietat de la Generalitat i exposat habitualment a la Casa Museu Joan Maragall. El poeta el tenia al seu despatx i, quan es va endegar la creació de la seva casa museu, el seu fill Joan Anton Maragall i Noble, el pare del propietari de la galeria, Joan Anton Maragall i Garriga, el va donar. Per això ara El Bohemi s’exposa a la galeria.

La mostra inclou una vuitantena de peces, dues de les quals són escultures de Gargallo, i els preus se situen entre els 1.300 euros d’un dibuix de Roca Sastre i els 250.000 de la pintura de Nonell. Hi ha més pintures de grans noms: La grasse matinée, de Ramon Casas, va estar exposada a la mostra commemorativa del 140è aniversari de la Parés i ara és recordada perquè el pintor la va enviar de París a la galeria, on va formar part de la segona exposició de Pèl & Ploma quan encara no estava completament seca. Més endavant es poden observar les vistes de la capital francesa de Miquel Villà i Juli González, caracteritzades per les influències de moviments d’avantguarda com el cubisme i el fauvisme als dos artistes.

Tot i així, la mostra té un nivell més profund que es pot repassar en el catàleg digital disponible a la web de la galeria: els artistes exposats, a més d’haver passat per París, van estar relacionats amb la Sala Parés. El colofó de l’exposició, titulat Parés a París, és un dels àmbits emblemàtics, ja que recorda l’exposició que la sala va organitzar a la galeria Paul Ambroise entre el desembre de 1956 i el gener de 1957, amb obres d’artistes com Josep Mompou, Josep Maria Mallol Suazo i Alfred Sisquella. L’encarregat d’escriure el pròleg del catàleg va ser el dramaturg i artista Jean Cocteau, i l’exposició va ser molt mediàtica. En un moment en què l’informalisme marcava tendència, van cridar l’atenció els paisatges, les vistes de Barcelona i els bodegons dels pintors catalans.

El vessant urbà de Martí Alsina

Les troballes comencen amb una vista de París sota la neu de Martí Alsina -ara més recordat a Catalunya pels seus paisatges-, Boulevard Clichy. “Martí Alsina va viatjar a París per veure pintura realista i aprendre’n, i va pintar espais urbans relacionats amb les classes populars. El Boulevard Clichy fa de frontissa entre el nucli de París i Montmartre”, diu Fuentes Milà. Més endavant es pot veure una pintura militar característica de Josep Cusachs, però té més suc del que sembla a primera vista: “El viatge que va fer a París l’any 1881 va ser iniciador: es va formar amb altres pintors de temàtica militar i quan va tornar va deixar la seva feina com a militar i es va centrar en la pintura”, explica el comissari, per a qui Parada militar representa les dues maneres de fer del pintor: mentre que el soldat en primer terme és d’un realisme extrem, els soldats en segon terme estan pintats jugant amb unes taques molt més modernes.

L’anhel de molts dels artistes exposats era triomfar a París, que aleshores era la gran capital de l’art. S’assabentaven de què s’hi feia a través de la premsa i els gravats que es venien a la Parés quan era una botiga de belles arts i marcs. Simó Gómez, representat per un Terzetto que reprodueix els tòpics espanyols que tenien èxit a França, no va tenir èxit, però a la tornada va fundar un taller que va ser el principal centre de formació per a pintors realistes. “Va morir molt jove, i quan la Sala Parés li va dedicar una retrospectiva el 1880 per homenatjar-lo Terzetto no en va formar part perquè estava en una col·lecció londinenca”, diu Fuentes Milà. En canvi, sí que va tenir èxit un deixeble de Martí Alsina, Francesc Miralles, amb pintures de caràcter burgès com Al parc. Bois de Boulogne.

EDICIÓ PAPER 19/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF