Palma, envoltada de possessions

La majoria les explotacions agràries a la Mallorca del segle XIII, tant durant l’època musulmana com durant la colonització catalana, eren classificades com a alqueries i rafals. Poc temps després de la conquesta, aquelles propietats d’origen àrab perderen el seu sentit originari, quan començaren a ser dividides o annexionades a altres propietats.

Sembla que algunes propietats rústiques de Palma nasqueren o es desenvoluparen a partir d’antigues alqueries musulmanes, com testimonien alguns topònims que ha conservat la documentació. És el cas, per exemple, de Can Granada (Hanino o Hamior), l’Aranjassa (Alenjassa o Alienjassa Zoboach), Son Bibiloni (Afata), Son Gual de Pocafarina (Ulaxamen), Son Pont de la Terra (Alfaquim o Alhaquim) o Son Sureda (Albusadech i Algost). Desconeixem si eren explotacions agrícoles o si constituïen nuclis de població. Se situaven a l’anomenat al-ahwaz, l’antic districte dels ravals que envoltava Madina Mayurqa.

Tanmateix, l’arribada a Mallorca del rei Jaume I suposà una ruptura amb l’estructura anterior i s’imposà, de mica en mica, el concepte de possessió. Els rafals -com a denominació- encara pervisqueren, però buits del significat que degueren tenir durant la dominació àrab. A més, amb el pas del temps, la paraula ‘rafal’ fou progressivament substituïda pel mot castellà predio, del llatí ‘praedium’. Tant els rafals com les alqueries han perviscut únicament fossilitzats en els topònims. Un exemple paradigmàtic de Palma és el Rafal Vell.

El terme de la ciutat era un territori molt fragmentat ja des dels inicis de la dominació catalana, la qual cosa explica la ràpida pèrdua de les antigues denominacions àrabs d’alqueries i rafals. Aquestes propietats de major o menor superfície convivien amb importants latifundis d’extensió considerable, concentrats sobretot a les zones limítrofes amb municipis veïns, com ara Son Sunyer, Son Sant Joan, Xorrigo, Son Fuster, Son Vida, etc.

Que el terme de Palma estava molt fragmentat queda palès en els cadastres de 1578 i 1685, que inventarien respectivament unes 600 i 700 propietats, entre horts, peces de terra, rafals, possessions i molins. I això sense comptar Establiments, que aleshores pertanyia encara a Esporles.

Fou en aquells anys quan la noblesa palmesana es consolidà com a important grup terratinent. L’acumulació massiva de béns immobles per part d’algunes famílies s’aconseguí mitjançant una calculada estratègia de vincles matrimonials. A més, la figura del fideïcomís assegurava que allò heretat restàs dins la mateixa família durant generacions.

Tanmateix, la dificultat per fer rendibles les explotacions, per una banda i les enormes despeses a què estava obligat l’hereu fideïcomissari -pagament de llegítimes i llegats-, per l’altra, dugueren algunes famílies nobles a contreure importants deutes que només podien esser eixugats amb crèdit líquid. De vegades, s’intentava fer-hi front mitjançant la cessió a favor del creditor de l’explotació directa de les terres, però sovint fou necessari desfer-se d’una part del patrimoni per obtenir líquid. Això fou possible gràcies a la supressió de la figura del fideïcomís el segle XIX, ja que fins aleshores només es podien alienar els anomenats béns lliures, és a dir, aquells que havia adquirit directament l’hereu fideïcomissari.

Paral·lelament, emergí una nova classe social: la burgesia mallorquina, que va saber treure profit de la revolució industrial i fer negoci a terres tan llunyanes com Cuba o Puerto Rico. Invertiren part dels seus guanys en l’adquisició de béns immobles. Un exemple paradigmàtic és Vicente Juan Rosselló -fundador d’un imperi tèxtil a la segona meitat del segle XIX-, els hereus del qual compraren desenes de propietats a Palma: Son Puigdorfila, Son Muntaner, Son Moix Blanc, Son Cigala, el Salt del Ca, Son Salvà, Cal Senyor Lluc, etc.

Entre el final del segle XIX i el començament del XX, el terme de Palma experimentà un important procés de parcel·lació. Primerament, s’urbanitzaren les propietats situades més a prop del perímetre que marcaven les antigues murades, donant lloc a les barriades de l’eixample. Anteriorment, s’havien establit de manera aïllada algunes finques, que foren l’embrió d’antics barris o llogarets d’extramurs, com Santa Catalina, els Hostalets, la Vileta o Gènova. La Guerra Civil i la immediata postguerra aturaren en sec el desenvolupament de la ciutat.

A la dècada dels 60, amb el boom del turisme, assistírem a la parcel·lació massiva de finques per tal de donar cabuda a la mà d’obra procedent de la Península i als nous habitants que volien construir a Mallorca la seva segona residència.

Aquest procés d’expansió urbanística, que s’ha perllongat fins als nostres dies, ha tingut conseqüències nefastes per al patrimoni. Palma ha perdut per sempre moltes cases de possessió: el Salt del Ca, l’Aigua Dolça, Son Sabater, Can Vell, Son Ferrer, Son Dureta, i un llarguíssim etcètera.

Una altra conseqüència ha estat l’abandonament de moltes propietats, sovint ocupades il·legalment per persones que n’acceleren la degradació.

Afortunadament, es conserven unes quantes finques amb una certa dignitat, tot i que buides del seu sentit originari, tant pel que fa a l’interior de les cases com l’ús que se’n fa: Sarrià, el Canyar, Son Batle, Son Berga, Son Berga Nou i Son Pisà en són alguns exemples.

No ens podem permetre el luxe de perdre més patrimoni, de no tenir referents tangibles per entendre els topònims dels nostres barris. Quin futur ens espera si desconeixem el passat?