PUBLICACIÓ

Pàgines que reivindiquen el model menorquí

Guillem López Casasnovas i Miquel Àngel Casasnovas se situen entre Menorca i Eivissa

La manera com les illes de Menorca i Eivissa han assumit la indústria del turisme de masses no podria ser més dissemblant. Mentre que Eivissa ha optat per explotar a fons tots els seus recursos, sense posar-se límits de cap mena i fins al punt de convertir-se en una marca de renom mundial -‘Ibiza’- que globalment s’associa a les vacances, la festa i les formes més opulentes i frenètiques d’oci, Menorca ha propiciat un turisme més familiar i ha optat per preservar un model socioeconòmic, mediambiental i cultural propi.

Una dada escandalosament gràfica és que, en l’actualitat, els turistes que van a Eivissa més que doblen (221%) els que van a Menorca. Les conseqüències que una diferència tan estructural suposa en termes de pressió demogràfica -Eivissa té ara mateix 50.000 habitants més que Menorca, malgrat que fa seixanta anys en tenia menys- i d’ús de recursos determinen, per a bé i per a mal, la realitat quotidiana i futura de les dues illes.

El del model, però, no és un tema tancat entre els menorquins. Sovint atiat des de cercles empresarials interessats, a Menorca sorgeix d’una manera recurrent -tant en els mitjans de comunicació com entre la gent del carrer, i sobretot en període electoral- el debat sobre si no seria convenient adoptar el model eivissenc de creixement, que damunt el paper permetria inflar de diners Menorca en molt poc temps.

Els intel·lectuals menorquins Miquel Àngel Casasnovas (Ciutadella, 1964) i Guillem López Casasnovas (Ciutadella, 1955), el primer des del seu vessant d’historiador i el segon com a economista, s’han proposat demostrar la validesa del model menorquí i, al mateix temps, analitzar les semblances i les diferències entre dues illes geofísicament similars que, amb tot, varen prendre uns rumbs absolutament dispars des de molt abans de l’eclosió del boom turístic. El resultat de la seva anàlisi és el llibre titulat Menorca i Eivissa. Dues illes, dos relats històrics i econòmics (Documenta Balear). Tot i que està escrit a quatre mans, els autors s’han repartit els temes i els enfocaments: Miquel Àngel Casasnovas s’ha centrat sobretot en el passat i en la dimensió històrica de l’assumpte, mentre que López Casanovas s’ha centrat en el present i en les qüestions econòmiques.

Sense voler donar lliçons

Miquel Àngel Casasnovas vol deixar clar que, si bé és cert que “en certa manera reivindicam el model menorquí, en cap cas no volem donar lliçons als eivissencs, ni tampoc deim que el model menorquí traslladat a Eivissa aniria bé. El que deim és que el model eivissenc no aniria bé traslladat a Menorca. Per tant -continua l’historiador-, no ens podem deixar enlluernar per les taxes de creixement que presenta Eivissa, superiors a les nostres però inassolibles per Menorca si no és consumint territori i trencant l’equilibri de la biosfera”. Segons l’historiador, tot això tampoc no implica que el model de Menorca sigui immillorable. “No ho és -diu-, però les millores que pugui tenir no es troben en un creixement extensiu que en darrera instància aniria en detriment de la Menorca que molts menorquins volem conservar”.

Per López Casasnovas, aquest llibre sobretot té com a funció posar damunt la taula totes les informacions necessàries perquè, quan torni a sortir el debat sobre el model social i econòmic de Menorca, la gent en parli amb coneixement de causa, fugint de les mitges veritats i de les tergiversacions interessades. L’economista principalment fa referència al fet que, a l’hora d’establir comparacions entre les dues illes, “els mitjans de comunicació solen donar les xifres del PIB en termes absoluts, però això és enganyós -diu-, perquè el creixement, com totes les teories han demostrat, no implica creixement en termes de benestar i de desenvolupament social. S’han de separar renda i patrimoni -continua l’economista-, i sovint, quan rallam del PIB per comparar Eivissa i Menorca, només rallam d’ingressos, cosa que impedeix fer un balanç patrimonial de cada illa. Per exemple, es pot tenir molta renda trinxant el territori, però això no és bo”, afirma.

Els autors diuen que les dades i les xifres econòmiques que es manegen per parlar del tema sovint s’han fet servir i s’han interpretat d’una manera “que ha generat un cert desànim [entre els menorquins]” i, a més, han anat acompanyades “amb acusacions més o menys explícites que el preservacionisme menorquí ens ha empobrit”. Com que “es barregen taxes, nivells, ràtios de valors absoluts i relatius”, escriuen, tothom pot fer-ne la interpretació que més li convingui. Els autors tenen clara, però, la validesa del model menorquí: “Hi ha qui pot estar temptat -escriuen- de prioritzar la renda sobre el patrimoni, el flux sobre l’estoc, la despesa sobre la riquesa, el consum sobre l’estalvi, especialment si el compromís amb l’illa és escàs”.

Tal com afirma López Casasnovas, hi ha una qüestió fonamental en economia: “És la taxa de descompte, que respon a la pregunta de quant estàs disposat a sacrificar-te avui per tenir un futur millor”. Com a bon ciutadellenc, López Casasnovas fa un símil equí entre els models de les dues illes: “Si tens un producte de moda, com és el cas d’Eivissa, que l’ha encertada creant un producte de moda fet de gresca i luxe, vas a qui dia passa any empeny i vas sempre al galop, per treure’n el màxim rendiment de seguida. Però els productes de moda tenen el perill que poden passar de moda -matisa-. Menorca, en canvi, va optar fa vint-i-cinc anys pel producte Reserva de la biosfera, que és una marca que genera consens, que lliga les institucions un poc de mans a l’hora de prendre segons quines decisions i que obliga a anar sempre al trot, en el sentit que és un model que no es pot desbocar encara que hi hagi més demanda”.

Diferències seculars

Per explicar les abismals diferències que en el present separen les dues illes, els autors han recorregut a l’anàlisi de l’anomenada ‘economia institucional’, que estudia el paper de les institucions socials (des dels governs i les esglésies fins als estaments legals, les xarxes familiars i el capital social) perquè un país prosperi o s’estanqui. Això els du a trobar l’origen de les diferències presents en el passat, i a remuntar-se molt més enrere que quan va començar el turisme de masses en la dècada dels 60 del segle passat. De la mateixa manera, també defugen algunes de les explicacions més habituals, per exemple la climàtica, segons la qual la temporada turística menorquina és més curta perquè l’illa està més exposada a les andanades de la Tramuntana.

Històricament, han estat moltes les diferències substancials entre Menorca i Eivissa. La primera, i una de les més fonamentals, és que, després de la conquesta catalana, Eivissa i Formentera varen passar a ser senyoria feudal eclesiàstica en les seves tres quartes parts, mentre que Menorca va passar a ser de jurisdicció reial en la seva totalitat. “El fet de ser domini del rei -argumenta López Casasnovas- va suposar unes millors institucions i menors exaccions feudals. I el comerç permetria amb el temps l’aparició d’una incipient burgesia, cosa que no va succeir a Eivissa”. Ja a la Baixa Edat Mitjana i als inicis de l’època moderna, la distribució de les poblacions divergia enormement: mentre que Eivissa tenia una única ciutat, Vila, i la població era sobretot agrària, la majoria de la població menorquina ja vivia a Ciutadella, a Maó o a Alaior, i tan sols un 30% de la població total era camperola.

Les salines d’Eivissa han estat un dels grans actius comercials de la història de l’illa, però també varen acabar sent un passiu, fins al punt que durant segles l’economia eivissenca va basar-se en el monoconreu saliner i en una agricultura de subsistència. En això, també hi tingué a veure l’orografia. Més muntanyosa, Eivissa tenia una població més dispersa i incomunicada, cosa que la va fer tendir a l’autarquia i a l’autoabastiment. Menorca, en canvi, és molt més plana, i això ha facilitat sempre les comunicacions entre els seus dos pols principals: Ciutadella, d’on sortien els productes agrícoles, i Maó, que amb el seu port connectava amb el món i alhora permetia diversificar l’economia de tota l’illa, des de l’agricultura comercial d’hort i vinya fins a la indústria manufacturera. Els autors del llibre posen èmfasi en la importància històrica del port de Maó, prèvia fins i tot a la conquesta britànica.

Un altre fet decisiu, segons López Casasnovas, és que “els recursos i el capital a Eivissa estan tots sota una mateixa direcció. És com un gran hòlding integrat -explica-, en què una família determinada, els Matutes, domina el transport, el comerç, l’urbanisme, el turisme... És un model molt eficientista -continua-, perquè fa que tots els interessos s’integrin en una mateixa direcció. A Menorca, en canvi, l’ statu quo està molt més parcel·lat, els interessos són més diversos, hi ha més controls”.

El moment decisiu

Totes aquestes diferències són les que fan que, quan a principis de la dècada dels 60 hi hagi el boom turístic, les dues illes hi arribin amb unes estructures socioeconòmiques i unes actituds col·lectives antagòniques. “A la Menorca de mitjan segle XX, el 50% de la població activa estava en el sector secundari -diu Miquel Àngel Casasnovas-, mentre que a Eivissa el sector primari era enorme. Per a Eivissa, el turisme representava una porta de modernització molt clara. A més, l’illa ja tenia un cert caliu cosmopolita, que va ajudar a donar-la a conèixer. A això s’hi ha d’afegir, també, que quan Menorca va intentar muntar una indústria turística, a finals dels 60, aquesta no es va poder acabar de materialitzar a causa de la crisi del petroli del 73”, conclou.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF