Paco Esteve: “Tots tenim un anarcocarlista a dins”

PalmaPaco Esteve (Agres, 1979), escriptor i acordionista valencià instal·lat a Felanitx, ha guanyat enguany el prestigiós premi Enric Valor amb Si ha nevat. Una novel·la històrica, amb una prosa poètica i elaborada, i ambientada, en gran part, al segle XIX a les seves comarques d’origen. Mitjantçant una galàxia de personatges vinculats al món de l’ofici dels nevaters, Esteve desgrana les lluites socials i polítiques de l’època amb rigor. Aquests dies ha presentat el llibre a Palma.

Si ha nevat ens porta a la muntanya valenciana, a la serra de Mariola, un món que té poc a veure amb la imatge del País Valencià d’horta, Cap i Casal i platges que molts mallorquins -i catalans- prenen de manera estereotipada. M’heu recordat els Cavalls cap a la fosca, de Porcel.

És indubtable que hi ha una imatge fosca d’un País Valencià garrulo, de terra cremada, faraònic i arruïnat, alimentat per un cert victimisme d’ací i una certa condescendència d’allà. D’això ja se n’ha fet molta literatura. Però hi ha un altre País Valencià. Jo veig que hem venut sol i platja, i ens hem guardat (i encara sort!) el pot petit, el de la bona confitura: les muntanyes, els pobles d’interior, unes comarques vives i dinàmiques. A més de donar a conèixer aquest altre país, també he volgut literaturitzar-lo, amb un punt d’exotisme i èpica, però intentant no caure en la mistificació d’un passat idealitzat.

El text plana en tres fils argumentals i temporals diferents, però el gruix de la novel·la és una història apassionant durant el darrer terç del segle XIX, amb la darrera carlinada i l’anomenada revolta del Petroli d’Alcoi de juliol de 1873 com a teló de fons. No és el cas de Mallorca, però algú em va dir que allò que unia les terres de cultura catalana era, bàsicament, els llegats carlí i anarquista. Hi estau d’acord?

En certa manera, els dos pols en què bascula l’estira-i-arronsa del convuls segle XIX, el carlisme i l’anarquisme, es correspondrien al seny i la rauxa del caràcter català (en proporció diversa segons els territoris, tot s’ha de dir). Però, més enllà dels tòpics, m’interessa més l’estranya barreja que sap conciliar eixos dos extrems: d’una banda, l’esperit indomable i lliure que ens caracteritza; de l’altra, l’actualització de les tradicions i el respecte pels costums i la cultura popular. Algú, mig de broma, va encunyar el terme d’anarcocarlisme. Tots duem un anarcocarlista a dins. Els mallorquins, també.

A la novel·la s’intercalen personatges d’extracció popular i una noblesa decadent, un punt villalonguiana, personalitzada en els Puig.

Efectivament, els Puig encarnen tot un món en decadència, el de l’antic règim. Però, amb ells, també he dibuixat un retrat d’una actitud tan típicament valenciana com és la deserció lingüística de les classes dirigents: els Puig s’instal·len a València i, de seguida, muden de llengua en un clar exercici de coentor.

La medicina d’arrel tradicional hi és molt present. Per què?

És una part de la cultura popular que no s’ha reivindicat ni s’ha sabut actualitzar, i això segurament és pel que té de supersticiós, truculent i escatològic. Però l’etnomedicina, i sobretot la concepció màgica i precientífica que hi va lligada, ens diu molt de les creences, els mites i les lluites per sobreviure dels nostres avantpassats.

En el llibre, que també és un manual d’història i de cultura popular, hi apareixen tangencialment individus tan diversos com Valerià Weyler o l’al·legoria de la Teresa que va cantar Ovidi Montllor...

La major part dels personatges de la novel·la són ficcionals, però també n’hi ha d’històrics, com ara els membres de la família Puig i, per descomptat, de més famosos, com Weyler, la Teresa i el Pelletes. Faig que els meus personatges hi ensopeguin i, en certa manera, establisc un diàleg entre personatges ficcionals i històrics, a la manera que ho fa Italo Calvino a El baró rampant. La història la fa la gent anònima que no apareix als llibres.

Quina relació tenen els personatges amb la mort i la violència? Record una escena acollonant, post-batalla de Bocairent, que m’evoca el film Vacas de Julio Medem.

La violència física i la mort eren molt quotidianes i gairebé omnipresents. Fa tan sols 100 anys, la mortalitat infantil era elevadíssima i l’esperança de vida no feia llarg. Els maltractaments aplicats a casa i als animals, o per part dels cacics, eren el que feien que el món rutllés.

Com heu viscut el procès de documentació -em consta i es veu que heu investigat a fons en tots els aspectes?

Com una autèntica obsessió. Només m’alimentava de llibres, pel·lis i tot el que tingués a veure amb el segle XIX i els ingredients que hi toque: els pous de neu, les feines de nevatejar, els remeis de la medicina màgica popular, el carlisme, l’anarquisme, les condicions de vida als masos, el còlera... Un dels moments més entranyables, per exemple, va ser quan freqüentava el casal dels Puig a Ontinyent, per conèixer de primera mà com i a qui van vendre tot el patrimoni vinculat al comerç de la neu.