PENSA MENT

Pablo Simón: “Un politòleg ha de tenir la vocació de ser un bon pornògraf”

L'especialista en l’estudi dels partits polítics i els sistemes electorals ha publicat recentment el seu primer llibre en solitari titulat 'El príncipe moderno: democracia, política y poder'

Pablo Simón (la Rioja, 1985) és doctor en Ciències Polítiques per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i professor de la Universitat Carlos III de Madrid. Està especialitzat en l’estudi dels partits polítics i els sistemes electorals. És editor de Politikon, un col·lectiu format per joves acadèmics i professionals que promouen el debat i l’anàlisi sobre la política, des de les ciències socials. Col·labora habitualment amb diferents mitjans de comunicació com El País, La Sexta i la Cadena SER, en què opina sobre temes d’actualitat política. És coautor de La urna rota (Debate, 2014) i El muro invisible (Debate, 2017) i recentment ha publicat el seu primer llibre en solitari titulat El príncipe moderno: democracia, política y poder (Debate, 2018). Amb Pablo Simón parlam de politologia, de política i poder i de la filosofia política de Maquiavel.

Hi ha una tendència a pensar la politologia com una preparació per desenvolupar una carrera professional en el camp de la política. Podríeu aclarir en què us diferenciau els politòlegs dels polítics?

Confondre un polític amb un politòleg és el mateix que confondre un animal amb un veterinari, encara que tots som animals polítics, com deia Aristòtil. Per a un politòleg l’important és saber explicar els fenòmens. Un politòleg ha de tenir la vocació de ser un bon pornògraf, ha de ser capaç de despullar quins són els incentius que expliquen el comportament dels polítics. El politòleg ha de validar les seves hipòtesis i explicar el perquè de les coses que passen en política. La nostra funció, com a politòlegs, és aportar claredat al debat públic, tot evitant fer afirmacions gratuïtes i contrastant el que deim amb dades i evidències empíriques. Els politòlegs ens hem de basar en el principi de falsabilitat, és a dir, el que deim ha de ser contrastable. Els politòlegs no aspiram a la veritat, únicament volem contrastar les nostres hipòtesis, la veritat està en mans dels teòlegs, dels sants i dels intel·lectuals. Hem d’aprendre a dir no ho sé, encara que dir-ho pugui rebaixar les expectatives que es tenen sobre el debat públic, però és fonamental perquè permet delimitar el perímetre del nostre coneixement i apropar-nos als fenòmens de manera més sincera.

M’agradaria aprofitar la vostra experiència amb els mitjans de comunicació per reflexionar sobre la funció social d’un politòleg. Els politòlegs acompliu la funció crítica que desenvolupaven anteriorment els intel·lectuals compromesos?

Sí, això que dius és cert, però només en part. Els intel·lectuals tenen el seu paper i la seva raó de ser, donen explicacions ràpides a fenòmens complexos, però els científics socials donam una passa més que els intel·lectuals, elaboram premisses i explicacions amb consistència interna i validesa externa. Hem ser crítics i controlar el poder, però també hem d’oferir escenaris alternatius des de la falsabilitat. No podem teoritzar un món ideal basat en principis no contrastables, és a dir, no podem limitar-nos simplement a dir ‘que es faci la justícia i que desaparegui la resta’. Hem de saber mantenir-nos dins els límits del possible si volem contribuir a un debat polític informat que sigui capaç d’orientar els polítics i els ciutadans. Al meu judici ja han desaparegut pràcticament tots els intel·lectuals en sentit clàssic, perquè els escenaris de reflexió que els veren néixer ja no existeixen, així com probablement ja no hi hagi tampoc demanda d’aquest tipus d’intel·lectuals, per diferents raons, perquè la política avui ja no és la mateixa, però també perquè la imaginació de mons alternatius també avui és més complicada.

La vostra col·laboració amb els mitjans de comunicació pot afectar negativament al rigor i l’autoexigència que ha de caracteritzar la vostra feina analítica com a politòleg?

Sí, és un risc que existeix i del qual cal ser conscient. Quan els politòlegs parlam per a l’acadèmia, utilitzam uns codis diferents als que feim servir en els mitjans de comunicació. Quan parles per als mitjans de comunicació has de tenir present que no controles totalment el missatge i que, per això, has de ser més precís a l’hora d’importar alguns termes acadèmics, però sobretot has de saber controlar la temptació de passar del discurs analític al normatiu. Cal aprendre a autocensurar-se per evitar expressar precipitadament judicis de valor, perquè quan dones la teva opinió, com a politòleg, no tens cap valor afegit, ets una veu més. Amb els mitjans de comunicació he comès molts d’errors, però he procurat sempre fer una reflexió deontològica, que m’ha ajudat a millorar i a ser conscient de certs límits i que m’ha dut a usar un llenguatge més comprensible, sense perdre rigor.

Hi ha un abans i un després de la crisi en la concepció i la pràctica política? La crisi ha dut una nova manera d’entendre i fer política?

Jo crec que sí. La gran recessió és un dels xocs més grans que hem viscut a Europa occidental des de la caiguda del mur de Berlín. La crisi va començar el 2008, però les seves cicatrius són molt profundes. La prova més evident de la profunditat de la crisi és que, malgrat que l’economia està millorant a Espanya, continuam preocupats pel futur i l’interès per la política no ha decaigut. La gran recessió ha deixat a la vista unes forces estructurals que ens acompanyaven des de fa estona i que no teníem massa presents. La crisi ens ha agafat desprevinguts. I el cert és que estam vivint uns processos de transformació estructural de llarg recorregut. Els fenòmens com la globalització, el canvi tecnològic i la crisi dels cossos entremigs (sindicats, esglésies, mitjans de comunicació o partits) estan posant en qüestió tot allò que ens donava confiança. La gran recessió alça un gran núvol de pols en forma de volatilitat, fragmentació de la centralitat del treball, emergència de nous partits i auge de l’extrema dreta. La crisi ha canviat la infraestructura de les nostres societats i també les formes de governança.

En el vostre darrer llibre titulat El príncipe moderno feis una clara al·lusió a l’obra més coneguda del polític i filòsof florentí Nicolau Maquiavel. Quina utilitat té pensar la política contemporània a través de l’obra de Maquiavel?

En el títol del llibre hi ha una petita broma que ha passat bastant desapercebuda i que té a veure amb la idea que no hi ha cap príncep que no sigui modern, perquè la idea de príncep està lligada a la noció de modernitat. El príncep de Maquiavel és molt actual perquè inicia una reflexió sobre les regles bàsiques que cal tenir presents en l’exercici del poder, com la raó d’estat, la diferència entre les regles polítiques i les morals, i la relació entre finalitats i mitjans, i que no han canviat des del Renaixement ençà. Maquiavel parla molt de la virtut com a capacitat del príncep per adaptar el seu comportament a les circumstàncies i a la fortuna canviant. El príncep savi alçarà dics per contenir l’avanç de la fortuna. Però, avui en dia vivim enormes transformacions, una crescuda del riu de la fortuna que s’endú molts de dirigents polítics. I aquest fenomen ens mostra que cal reprendre la lògica política de Maquiavel per tornar a alçar contraforts en un context de gran transformació.

Maquiavel tenia raó en la seva concepció realista i antiutòpica de la política? La política és l’art del possible?

Jo ho pens així. Som partidari de concebre projectes de transformació amb un caràcter més gradual que rupturista, perquè crec, com Maquiavel, que la majoria dels acords que garanteixen la llibertat a la República neix precisament del desacord entre els dos grans partits, els que tenen i els que no tenen. La concepció que cerca construir un equilibri raonable a través de mecanismes violents i no violents fa que, més enllà d’estar inflamats per passions utòpiques, les decisions institucionals acabin marcant el camí que cal seguir. És cert que a les nostres societats governar és molt més complex, perquè les capacitats de fer-ho des del poder polític són més limitades, i que és com pilotar un transatlàntic, amb el qual, per evitar una col·lisió, és més factible corregir el rumb que virar-lo. Els petits canvis poden generar Big Bangs institucionals que permeten incrementar el benestar. I això requereix evidentment, molta virtut.

Les tesis de Maquiavel varen ser contestades amb duresa en el seu moment per Frederic II de Prússia i Voltaire a l’ Antimaquiavel . Atribuir el maquiavel·lisme, la subordinació dels mitjans als fins a Maquiavel, és antimaquiavèl·lic?

Jo crec que sí. Maquiavel ha estat mal llegit durant molt de temps. En aquesta mala interpretació l’Església catòlica ha tingut un rol fonamental. Per a mi reduir el pensament polític de Maquiavel a la idea que els mitjans es justifiquen a través de les finalitats és una lectura molt restringida i limitada. Maquiavel té lectures molt més profundes i per això és un clàssic que continua essent immortal. Les lectures més republicanes d’Skinner i Pollock reconeixen que El príncep ni tan sols és l’obra central de Maquiavel, i reivindiquen la seva figura a través dels Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi, en què es veu clarament que els sistemes republicans són les millors formes de govern perquè permeten canviar les persones. Maquiavel introdueix la idea antropològica que les persones canviam menys que les circumstàncies i això es pot combatre únicament amb un sistema com el republicà, que permet que hi hagi rotació de càrrecs.

Estau d’acord amb Maquiavel que la política té un caràcter contingent?

La lectura de Maquiavel és que la política, com que és l’art del possible, ho fa possible tot. El que té de bo que la política sigui contingent és que no està subordinada a forces que li són alienes. La política no és una mera tecnoestructura subordinada als mercats, ni a déu, ni a les forces de producció. La política evidentment està condicionada per restriccions, no és omnicomprensiva, ni superpoderosa, ni ho pot canviar tot, però és ver que fins i tot les relacions entre els mercats i la Unió Europea són construccions polítiques. En les societats intervenen diferents elements, no es pot reduir tot a l’anàlisi marxista de les classes socials.

Ja sabem que Maquiavel mai va dir que el fi justifica els mitjans, però hi ha algun fi en política que justifiqui la mentida o la raó d’estat?

La veritat té un valor intrínsec? És una pregunta que en ocasions pot ser rellevant. El filòsof Erasme de Rotterdam deia que no hi ha res més neci que una veritat inoportuna. I té raó. Dir la veritat, a vegades, causa problemes. Pensau en un exemple molt bàsic, si jo anàs pel carrer i li digués a una persona d’aspecte desagradable, que és lletja, estaria dient la veritat, però probablement em guanyaria que em deixàs un ull blau. El que vull dir és que, de vegades, la mentida o les mitges veritats poden estar justificades davant d’un fi major.

El maquiavel·lisme de Maquiavel

No es pot donar per bona la imatge maquiavèl·lica de Maquiavel. Maquiavel tenia el fi de servir a la república de Florència, i per aconseguir-ho es mogué amb audàcia i habilitat entre prínceps, reis i papes, observant i defensant la llibertat republicana. Aquest Maquiavel escrigué els Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi, un manual republicà; però, hi ha un altre Maquiavel, més pragmàtic, que aspira a recuperar la seva feina com a conseller després de la caiguda del règim republicà, el Maquiavel que escriu El príncep, un manual per a prínceps o governants absolutistes. Maquiavel parteix de la seva experiència política i de la lectura dels grans historiadors clàssics per elaborar la seva teoria política sobre l’estat i el govern. Maquiavel té conviccions republicanes, defensa que la millor forma de govern és la república, “el govern de molts és millor que el d’uns pocs”, però accepta la implantació a Florència d’un estat fort, com a mal menor per combatre la corrupció i el desordre. El príncep parla de fins i de mitjans, en un sentit particular, en el context d’una reflexió sobre com s’han de governar els principats, és a dir, les monarquies absolutes. Segons Maquiavel, el fi polític d’un monarca absolut és conservar l’estat i obtenir glòria per a si mateix. Per conservar l’estat, el príncep pot actuar maquiavèl·licament, amb maldat, però també pot fer-ho de forma bona i honrada. En aquest sentit Maquiavel és maquiavèl·lic, però Maquiavel també és antimaquiavèl·lic quan recomana al governant actuar de forma humana i justa amb els súbdits, sempre que les circumstàncies ho permetin. En definitiva, Maquiavel no està dient que el fi justifiqui els mitjans, sinó que hi ha mitjans que acompleixen el fi i mitjans que no ho fan i que en cada cas el governant ha de triar quins mitjans són més adequats per aconseguir mantenir-se en el poder. El Maquiavel maquiavèl·lic diu que el príncep que condiciona les seves accions només als valors morals i ètics no conservarà el poder, no aconseguirà el seu fi, per això és partidari de deslligar l’ètica de la política. La bondat dels mitjans no és un criteri per mesurar l’eficàcia i l’èxit d’un govern. La concepció política de Maquiavel romp amb la idea clàssica de la política segons la qual el governant ha de ser bo i comportar-se de forma sàvia, honrada i generosa. La política per a Maquiavel és l’art i la tècnica de governar i exercir el poder segons unes regles, dins els marges del que és possible, amb realisme i pragmatisme, sense que les limitacions morals ni religioses siguin determinants per a l’acció política. Els antimaquiavèl·lics, en canvi, posen l’accent tant en la bondat dels mitjans com en la dels fins, en la inseparabilitat d’ètica i política. Maquiavel considera que els humans són dolents per naturalesa. Per això, la política no es pot basar en la bondat ni en les utopies construïdes al marge de l’observació empírica de les pràctiques polítiques. La virtut no consisteix a ser bo, sinó a saber adaptar-se a la fortuna, a les circumstàncies polítiques canviants i a la naturalesa humana.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF