Pablo López troba l’èxit en la intensitat

BarcelonaL’agenda d’actuacions de Pablo López (Fuengirola, 1984) és una successió de concerts amb les entrades exhaurides, inclòs el que oferirà divendres al Gran Teatre del Liceu. La primera meitat de la gira de presentació del seu tercer disc, Camino, fuego y libertad (Universal, 2017), és un èxit de públic que el músic malagueny espera ampliar a l’estiu, quan toqui en festivals com el Terramar de Sitges i el de Cap Roig, i al desembre quan desembarqui al Palau Sant Jordi.

Queda molt lluny aquella edició del 2008 d’ Operación Triunfo, en què López va quedar segon malgrat les desqualificacions de Risto Mejide, que va desenfundar el màrqueting classista per assenyalar que el cantant malagueny no triomfaria perquè tenia un cognom massa vulgar. I encara queden més lluny les actuacions en bars i hotels de la Costa del Sol. “Allò va ser la meva millor època pel que fa a l’aprenentatge i la pedagogia. Els suposats escenaris més hostils que em pugui trobar avui són un joc de nens comparats amb aquells. Tocava en llocs on no em sentia i on la gent no m’escoltava, però tot allò m’ha servit per ser qui soc avui”, recorda López en un hotel de Barcelona, una ciutat que sempre l’ha acompanyat. “Visc a Madrid i la família la tinc a Màlaga, però Barcelona podria ser una llar per a mi. Al cap i a la fi, un mamífer la llar la troba on hi ha caliu, on ha trobat refugi quan ha estat ferit i als llocs on ha sigut feliç. Per a mi Barcelona ha significat l’inici de tot el que m’importa”, diu. De fet, és a Barcelona, concretament en un local del Poblenou, on ha treballat amb el productor Kim Fanlo i on ha preparat la gira. “A Barcelona li dec un respecte, i sempre em torna moltíssim amor. A més, en aquesta ciutat he vist tots els esglaons de la música”, admet.

Connectar des de la introspecció

López diu que Camino, fuego y libertad és un disc diferent dels dos anteriors. Ho és també per qüestions formals, com ara una estructura en tres actes que serveix per explicar la història d’algú que “mira cap endins”. “És la primera vegada que escric mirant cap endins. Em feia por aquesta introspecció per si em desconnectava del públic, i en canvi hi he connectat més que mai perquè he mirat tan endins que ho he reduït tot a l’essència de l’ésser humà -explica-. Quan vas traient capes ja no ets un cantant, ni un músic, ni malagueny ni et dius Pablo: ets un ésser humà que respira i que té uns dolors i uns plaers bàsics. Al cap i a la fi, nus i a terra tots som el mateix: uns animals una miqueta evolucionats i caòtics”.

Pablo López ha enregistrat el disc entre Barcelona, Londres i Los Angeles, ha donat més pes al piano i ha buscat arranjaments que en alguns casos beuen de Radiohead i Coldplay, com passa a El camino i La dobleuve. “A El camino hi ha un sintetitzador que és clavat al d’ Everything is the right place de Radiohead, i La dobleuve rítmicament és molt Coldplay. Però no són coses buscades”, diu López, que reconeix que en el disc ha apujat el nivell d’intensitat. “Quan algú em titlli d’intens li donaré la raó. La meva vida està sent d’una intensitat... fins i tot quan preparo l’esmorzar”, diu. Segons ell, en aquest intensitat hi influeix el fet de viure a Madrid, “una ciutat amb pics d’eufòria i de tocar fons on pots abandonar-te per ser tal com ets, com a les cançons del disc”.