Pablo Derqui: “El que fa por de Calígula és que se’l pot entendre”

BarcelonaPablo Derqui (Barcelona, 1976) aparca cada vespre a la porta del Teatre Romea l’alegria i el cansament de la paternitat recent per capbussar-se en el dolor existencial d’un emperador incomprès. Estrenada durant el festival Grec, Calígula, d’Albert Camus, torna a Barcelona després de voltar per diversos teatres de l’Estat. L’obra, dirigida per Mario Gas, serà al Romea fins al 10 de desembre.

Calígula és una de les grans fites en el món de la interpretació. ¿Si el paper li hagués arribat quinze anys enrere, l’hauria fet igual?

És curiós perquè Calígula es va estrenar interpretada per Gérard Philipe quan ell tenia vint-i-pocs anys. Camus parla de Calígula com un home de 29 anys, però la quantitat de text del personatge és terrorífica. Com tots els grans personatges, requereix un cert bagatge i unes quantes hores d’escenari per poder defensar el paper. És un personatge que assumeix la condició contingent i fútil de l’home d’una manera molt madura. Això el fa encara més terrible. En el meu cas sí que necessitava una mica més de recorregut per enfrontar-m’hi.

És un personatge temporalment molt llunyà. Com l’heu construït?

El Mario Gas no volia repetir ni agafar crosses estereotipades. Hem seguit el text com a única guia i, a partir d’allà, hem construït el personatge. Hem defugit la idea de Calígula com un boig o algú patològicament afectat. Tampoc hi ha cap pretensió històrica. En una acotació l’autor va escriure que volia que l’obra es representés contextualitzada en qualsevol època excepte la romana. Després no se li ha fet cas, però l’obra és moderna i així l’abordem.

El text de Camus està carregat d’idees. Com s’hi ha enfrontat?

Els personatges són idees vivents. És complicat perquè quan ets actor el que intentes és fer baixar el text al cos i fer-lo orgànic. L’obra juga amb la tensió entre allò que retòricament és poc natural i la naturalitat dels cossos a l’escenari. És incòmoda pel que tracta i per com ho fa. Requereix una atenció determinada, no és per veure-la i deixar-te anar.

Al juliol vau representar-la al Teatre Grec, ara la fareu al Romea. Com afecta el canvi de sala?

Actuar en un espai tancat, amb el públic més a prop, ajuda el públic a acostar-se més a les paraules. Vam començar a fer-la en espais oberts, però crec que és més una obra de cambra, que requereix una atenció molt marcada. Ara, al Romea, iniciem un Calígula diferent, que permet una tensió més reposada.

Calígula és un emperador dèspota d’actes salvatges. ¿L’ha arribat a entendre?

El que fa por de Calígula és que se’l pot entendre. Salvant les distàncies i amb tots els respectes, ¿pots entendre algú que es vulgui suïcidar? És difícil, ningú vol morir, però ho pots arribar a entendre. Calígula és un lent suïcidi. Amb el seu discurs, està dissenyant la pròpia mort. És una persona que viu un desengany terrible. Ell nega el món, nega els homes i, com a tal, acaba negant-se a si mateix i reclamant el propi botxí. No pot existir essent com ell creu que ha de ser, vol un impossible.

¿El personatge ha canviat, en algun aspecte, la seva manera de veure la realitat?

Tenim una moral molt flexible. Ens afecten més els accidents o atemptats que passen a prop que no pas els que són lluny. És absolutament hipòcrita. Calígula assumeix aquesta condició. Quan te n’adones, el text es fa esfereïdor; és molt vigent. Els polítics juguen constantment amb la moral. En boca de Calígula, Camus diu: “Governar és robar, tothom ho sap”. I és veritat, però no ens atrevim a dir-ho. O preferim que ens robi algú que coneixem que no pas algú que no sabem què farà. Està provadíssim que el PP s’ha finançat amb diner negre, però és el boig conegut i no passa res.

Gran part dels papers que ha fet són de personatges dolents. ¿El preocupa que l’encasellin?

Al principi em va sobtar, creia que no podria fer mai el galant de torn. Però, francament, són personatges macos de fer perquè són els que et donen més possibilitats de buscar llum. D’entrada saps que l’antagonista serà el dolent i pots treballar-lo per suggerir empatia amb el públic. Això els fa més interessants. Calígula és dolent, però no tant.

Aquests mesos heu portat Calígula per diferents teatres de l’Estat. Com us ha afectat la situació política?

Ho he viscut amb inquietud. Ho han gestionat malament tots els polítics. És una crisi que es podria haver evitat. On he viscut una actitud més d’exclusió ha sigut en teatres de l’Estat, però de fora de Madrid. En el moment més àlgid de la crisi estàvem de gira i vam sentir allò de l’“ A por ellos ”. Jo pensava: ostres, què està passant? Que no som l’ogre, eh? Però aquí, a Catalunya, també hi ha gent que s’ha aglutinat sota una bandera. Les banderes s’han convertit en forats negres que xuclen tot de coses i sentiments i anul·len qualsevol possibilitat de sentit crític de la gent. Això és terrible, perquè a la realitat no hi ha dolents ni bons. La vida no és polaritzada, té molts grisos.