ELS DIES RABIOSOS DE L’ÒSCAR IDEESNOIRES

CAPÍTOL 30

L’Òscar i els seus amics surten de l’edifici

D’aquesta manera, tots quatre van sortir a correcuita cap a la porteria per trobar-se amb la Maire. Però abans de tancar la porta del pis, l’Òscar Ideesnoires va tornar cap a dins. “On vas ara?”, li va cridar el senyor Bonastre batent les mans per apressar-lo. “És que m’he oblidat la careta de Donald Trump!” L’home sense cap i la Lleona ja anaven escales avall i això va posar encara més neguitós el vell veí. “Ara no toca! Vinga, estreny el cul i salta!” L’Òscar es va quedar espantat en sentir aquesta frase: “Per l’ull de l’escala?”, i el senyor Bonastre li va contestar des del replà de sota: “No, home no, era una manera de dir”. Feia un mes que aquell edifici abandonat pels seus habitants havia deixat de respirar, de comportar-se com un ésser viu. La desbandada dels veïns quan es va decretar l’estat d’alarma estava a mig camí entre el campi qui pugui i l’homenatge a Pablo Neruda. Una reedició de Residencia en la tierra que ara es diria Mi segunda residencia en la tierra. L’esclafit de quan arrenca l’ascensor, el seu soroll trontollant en arribar a una planta i aturar-se, o una rentadora solitària bufant la seva roncor com un oceà desconegut i llunyà o com un prec, o la flaire d’una olla misteriosa bullint mòllera roquera (el peix preferit, de llarg, del senyor Bonastre i de tothom qui sap menjar bé sense llençar els cèntims...), tots aquests bruits d’interior constitueixen la música interna d’un cos viu, igual que un gat adormit.

La Lleona va agafar amb un mocador de paper el pom per obrir la porta del carrer i va deixar sortir primer els seus veïns. Ja feia estona que era de nit i amb tantes coses no se n’havien adonat. L’instint seu era d’arrapinyar-se, però la por viu a la intempèrie, i els veïns van guardar la distància de seguretat mentre veien apropar-se, com en una lenta cerimònia d’espases, els llums feridors de l’Astra que esperaven. “Pensava que amb el confinament em tornaria claustrofòbica i ara veig que m’he fet agorafòbica. Em fa por sortir al carrer”, va dir la Lleona, però també sabia que en aquella bogeria ja no hi havia marxa enrere. D’aquesta mena de passió se’n diu perdre el cap, però el veí de l’entresol els va demostrar que el cap no es perd mai encara que moltes vegades un no sàpiga on ficar-lo.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF