ELS DIES RABIOSOS DE L’ÒSCAR IDEESNOIRES

CAPÍTOL 44

L’Òscar Ideesnoires treu la mà de l’aigua

Com que el sol començava a ser força amunt, li va venir molt bé al grup que la barca portés el tendal. La Palaia, però, pilotava a tota màquina amb els ulls mig aclucats per defensar-se del ressol. “Vols unes ulleres?”, li va dir el senyor Bonastre, i va treure de la butxaca unes ulleres com les que portava la Valentina dels Chiripitifláuticos. “Mai no surto de casa sense el meu museu tangible de les coses figurades. Són còpies perfectes d’objectes que només han existit com a icona. Vull dir que, el seu barret de copa, Harpo només se’l posava quan feia de Harpo”. A l’Òscar Ideesnoires li va semblar que l’aigua estava molt freda i va treure la mà d’entre les ones. La velocitat de la barca i la pesadesa del mar li estiraven el braç i va tenir por. Sense apartar la vista de l’horitzó, la Palaia es va posar les ulleres molt contenta.

Va ser llavors quan a la Lleona li va agafar càrrec de consciència d’haver deixat de banda el seu compromís com a metgessa al bell mig d’una crisi sanitària. Però tothom portava ja anys conduint-se a contracor. Semblava que els últims temps ningú no estigués fent el que sentia. No és el mateix anar a contracorrent que anar a contracor. Més aviat, ambdós sentiments són antagònics, ja que el que acostuma a demanar el cor és anar a contracorrent. I ¿quin era el corrent que s’emportava la Lleona fora dels seus somnis i aspiracions? El mateix al qual se sentia pertànyer. La seva condició de doctora s’havia tornat insegura en tots els aspectes, ja que durant anys la sanitat pública, i la privada, havien estat sotmeses a retallades de tota mena, i a més el personal cobrava amb retard, i a més a més les condicions de treball eren cada cop més pèssimes. Aquesta situació havia tingut com a conseqüència que ara la població, assetjada per una pandèmia que anava deixant milers de morts, no pogués rebre l’assistència mèdica necessària des del primer moment, i per acabar-ho d’adobar el personal sanitari estava posant la seva vida en perill per manca d’equipament de treball. La gent els deia herois als metges i infermers, però eren víctimes. “Per què hem fugit?”, va deixar anar la Lleona en veu alta. Abans de respondre, el senyor Bonastre va encendre el que li quedava de caliquenyo: “No ho veus? Per amistat!”. L’Òscar Ideesnoires es va girar i va descobrir que els anava darrere una gent amb patins aquàtics. Sacsejada per les ones, l’Òscar va reconèixer la figura de l’home sense cap i va tenir por que li caigués el cap a les gelades aigües del càlcul egoista. Un crit provinent d’un altre els va arribar ben clar: “Bonastreee!”.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF