Osamu Dazai, un suïcidi en cinc temps

D'aquí poc més de catorze mesos, el noi que camina amb aire absent per aquest mercat ambulant d'anguiles, a prop de l'estació de Mitaka, es tirarà daltabaix d'un canal juntament amb la seva nòvia, i moriran. O potser, segons altres ver- sions, més malicioses, serà ella qui el faci caure i després es matarà. En tot cas, Osamu Dazai es trobarà per fi amb la mort, que li havia estat esquiva en quatre ocasions anteriors, una per cada temptativa de suïcidi. Amb aquestes credencials, no és estrany que la prosa de Dazai no segueixi el cànon nipó de violència continguda en un embolcall d'equilibri zen. Els contes d'aquest recull passen als baixos fons, la pobresa mossega fort i les prostitutes no són geishes llicencioses sinó perdulàries vestides amb quatre parracs. La majoria són històries autobiogràfiques, escrites per algú que va renunciar al seu entorn familiar acomodat per perseguir uns ideals comunistes no precisament ben vistos pel règim.

Tot i la portada amable, algunes imatges interiors són més colpidores. Especialment la foto que acompanya el conte Paisaje dorado i que mostra Dazai al límit de l'abisme, en la seva pitjor època com a addicte als fàrmacs. Té a les mans un bastó de canya, que sembla incapaç de sostenir-lo fins i tot en el seu estat cadavèric. Però encara havia de viure dotze anys més, i deixar narracions pertorbadores com les d'aquest recull.