MÚSICA

L’Orquestra del Liceu vol ser a la Champions

Josep Pons dirigeix la renovació de la formació per guanyar qualitat: entrar-hi està a l’abast de ben pocs

Amb la inauguració del Gran Teatre del Liceu, el 1847, es formava també el que actualment és l’orquestra més antiga de l’Estat. “Nascuda per acompanyar les grans veus”, tal com el seu director musical actual, Josep Pons, recorda que es presentava inicialment, l’orquestra ha estat concebuda durant molts anys en un sentit servicial, en lloc de tenir una entitat pròpia, tot i haver estat dirigida per alguns dels més grans mestres -des de Toscanini, Strauss o Stravinski, fins a Riccardo Muti o Kirill Petrenko- i haver tingut músics en plantilla de la talla de Pau Casals.

Per tal de revertir aquesta situació, amb l’arribada a la direcció musical del mestre Pons, el 2012, es va començar a dur a terme tot un projecte de renovació, que passava, d’entrada, per la creació d’un departament musical -separat de l’artístic-, dirigit per Antoni Pallès. Així, amb la voluntat de refer aquest “error històric”, es va voler redefinir un projecte en el qual l’orquestra havia de ser l’eix vertebrador: havia de ser central i tenir visibilitat, dos elements que Pons considera “primordials”.

Més enllà de la constitució com a departament -i la consegüent aportació de més pressupost-, al llarg d’aquest temps s’ha dut a terme també un pla per recobrir les més de 30 vacants de places de músics que havien quedat després de les diverses crisis econòmiques.

Professionalització exigent

El procés per cobrir una sola plaça, però, és molt llarg, com explica Carles Chordà, que, amb només 26 anys, enguany ja està fent la quarta temporada com a trompa solista de la formació. Això vol dir que prèviament, quan va quedar una plaça lliure, va haver de ser convidat a fer la prova, després de presentar-hi el currículum, passar tres fases més i un any sencer d’una quarta ronda, incorporada recentment, en la qual el músic ha de tocar amb l’orquestra com un membre més al llarg de la temporada per veure com hi encaixa, “tant amb el so com amb el col·lectiu”, assenyala Pallès.

Actualment el nombre d’aspirants ha augmentat respecte a fa uns anys, com també la diversitat de nacionalitats, en part perquè, com que la convocatòria de proves s’anuncia per internet, arriba a molta més gent. Així ho fa notar Emili Pascual, el músic més antic -“que no vol dir el més vell”, remarca- de l’orquestra: hi va entrar amb 18 anys com a oboè solista i ja en fa 40 que hi és (ara amb el corn anglès). D’altra banda, Pallès i Pons també destaquen com en aquests anys “s’han presentat els millors d’una generació” i s’han incorporat músics espanyols i catalans formats a les millors orquestres europees de joves.

Convocar places, però, no vol dir cobrir-les. “Has de ser capaç de deixar una plaça deserta”, admet Pons, que té clar que cal definir quin tipus de so es vol per a l’orquestra -en el seu cas advoca perquè sigui “transparent”-. És per això que es necessiten músics que no només tinguin un nivell tècnic “impecable”, sinó amb una bona qualitat de fraseig i capaços d’adaptar-se al so que es busca. Com que un cop aconseguida la plaça ja no es fan proves de manteniment del nivell, si no s’aconsegueix trobar ningú que encaixi en el perfil, aleshores es tornen a convocar -cosa que suposa una gran despesa econòmica i que per això de vegades no pot ser immediata-. Mentrestant es pot recórrer a membres de la borsa d’instrumentistes, formada per alguns dels músics que s’han presentat per a les vacants però no han acabat aconseguint el lloc i també per persones que han fet les proves directament per a la borsa, que es repeteixen aproximadament cada dos anys.

D’aquesta manera, accedir a tocar a l’Orquestra del Liceu està només a l’abast de molt pocs -i, de fet, entre la gran quantitat de músics que es graduen cada any, seran molt pocs els que podran acabar tocant en una orquestra d’aquest nivell o similar, i menys en territori català, en què l’oferta és molt limitada-. A diferència del que passa amb la Fundació de L’Auditori i l’Orquestra amb l’Esmuc, els convenis de col·laboració amb els centres d’estudis superiors de música de Catalunya estan encara poc definits, i el Liceu tampoc compta ja amb la seva pròpia Orquestra de l’Acadèmia, com ho va fer entre els anys 2002 i 2010.

Amb aquesta formació, fruit d’un ajut del Fons Social Europeu en col·laboració amb el Servei d’Ocupació de Catalunya, es donava l’oportunitat als músics més joves d’introduir-se a les grans orquestres de manera remunerada i formar-se a través d’assajos i classes. A més, com afirma Pascual, que en va ser professor, l’Acadèmia també servia per “augmentar l’orquestra” en les produccions que calia, i “alguns dels músics després passaven a formar-ne part”.

Finalment, però, l’ajut es va acabar i el Gran Teatre del Liceu va anunciar que no disposava dels diners necessaris per continuar amb el projecte. Amb tot, Pallès explica que actualment, tot i no disposar d’aquesta orquestra perquè “no és sostenible”, sí que s’està treballant per facilitar vies d’accés a la professionalització a través de produccions d’El Petit Liceu o òperes de petit format.

“Que sentin els colors de l’escut”

Per millorar el nivell de l’orquestra s’ha ampliat el nombre i la diversitat d’activitats que la formació du a terme. Ara es dona molta importància als programes simfònics i de música de cambra -només després del confinament ja es van fer 7 concerts simfònics i 10 de cambra-, uns projectes que Pons considera “del tot necessaris” per ajudar a millorar l’orquestra, perquè requereixen una “hiperconcentració”. També hi ajuden les gires i la participació als grans festivals, que obliguen l’orquestra a fer un sobreesforç pel fet de tocar amb un públic diferent, així com els enregistraments, que obliguen el músic a buscar l’excel·lència.

I, enmig d’aquestes activitats, ha guanyat molta força igualment la funció educativa i social, amb programes com el LiceuAprèn i el LiceuApropa, també gestionats pel departament musical. “S’ha d’anar més enllà dels concerts a l’escenari i al fossat -afirma Pons-. Cal fer-nos necessaris per a la societat”. I és que, per al departament, tot plegat és fonamental per a la salut d’una orquestra que havia quedat tocada a causa de retallades econòmiques i que es va haver de reanimar. Això sí, Pallès té clar que aquesta no és una feina puntual, sinó que “és una inversió del dia a dia, constant”. I el director musical ho il·lustra: “Una orquestra és com un jardí anglès: s’ha d’anar podant, regant, modelant...” En definitiva, volen cuidar l’orquestra perquè els músics vinguin contents i donin el millor d’ells mateixos: “Que sentin els colors de l’escut”.

Tot plegat és el que fa que es passi d’una orquestra d’acompanyament a una formació amb personalitat. Al capdavall, per a Chordà això és el que farà que després el resultat conjunt encara sigui molt millor: “Com més bé estigui la base, millor cantaran els solistes. Si els fonaments no estan bé, els cantants i directors de fora tampoc voldran venir”. De fet, aquest va ser un dels arguments que va adduir el reputat tenor alemany Jonas Kaufmann en el seu debut amb una òpera a l’Estat -que va ser al Liceu el març del 2018-, que va justificar no haver actuat abans en cap teatre líric espanyol perquè no n’hi havia cap que fos a la llista dels més prestigiosos del món. Per aquest motiu, Pons es congratula que s’estigui revertint la situació i que el baríton Christopher Maltman afirmés que el que va protagonitzar enguany al Liceu va ser el millor “ Don Giovanni orquestral” que ha fet mai.

L’orquestra en l’era covid

Malauradament va ser un Don Giovanni que va durar poc, ja que es va haver d’aturar quan tot just s’acabava d’estrenar. Va ser una “clatellada”, no només econòmicament sinó anímicament, perquè s’havia hagut de fer feina extra per adaptar l’òpera de Mozart a les restriccions i a les mesures de seguretat del covid, escurçant la durada de l’obra i reduint l’orquestra, entre d’altres.

La capacitat d’adaptar-se d’un dia per l’altre a les restriccions, però, no els va venir de nou: a l’estiu ja ho van haver de fer, participant en diversos festivals gairebé de manera improvisada i elaborant un gran nombre de programacions alternatives segons els escenaris. També van crear cinc orquestres diferents, amb mínimes coincidències entre els músics, perquè es barregessin tan poc com fos possible. I, mentrestant, van aprofitar per fer un gran nombre d’enregistraments, quan es va poder presencials però durant els mesos forts del confinament amb gairebé 50 píndoles en forma de vídeo que van penjar a internet, incloent-hi un Nessun dorma de tota l’orquestra i cor que es va fer viral.

Malgrat l’esclat de la pandèmia i les restriccions derivades, si una cosa tenien clara és que havien de ser-hi. Que no es podia parar. Aquesta va ser la premissa de l’orquestra i de la institució. Quan a finals d’octubre es va suspendre tota l’activitat cultural, en cap moment van aturar la preparació de La traviata. I quan es va cancel·lar aquesta òpera, el cor va començar a assajar la següent producció. El Liceu pot estar tancat al públic, però la música ha de seguir sonant.

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF