Cultura 24/08/2019

Original o còpia: Què hi ha de veritable en les obres restaurades?

El cas de Notre-Dame reobre el debat sobre com fer les reconstruccions

Elisenda Rosàs
4 min
Notre-Dame cap al 1865-1867, després de la restauració de Viollet-le-Duc.  ABH Architectes Alexandre Fantozzi Studio Fuksas Ulf Mejergren Architectes  Studio NAB Vizum Atelier Alexander Nerovnya Mathieu Lehanneur

ArquitectaAbans de l’incendi de l’abril, l’agulla de Notre-Dame ja havia desaparegut una vegada. Cap al 1792 se la va endur un altre foc, “l’oratge revolucionari”, segons recull el projecte amb què Lassus i Viollet-le-Duc van guanyar el concurs de restauració del temple. Però Viollet i Lassus no es van posar d’acord sobre com reconstruir l’agulla i no va ser fins a la mort del segon que l’ skyline de París va recuperar la icona. Avui torna aquella controvèrsia, després del foc que va arrasar la teulada i va estar a punt d’ensorrar del tot un dels exemples gòtics més famosos del món i el símbol de la quinta essència francesa.

De quina manera s’ha de reconstruir l’agulla? ¿La reconstrucció serà una mera còpia o tindrà en alguna mesura el valor de l’original?

La ‘còpia’ en diferents cultures

El santuari xintoista d’Ise és un dels conjunts sagrats més importants del Japó. Cada vint anys, des de ja en fa mil tres-cents, els temples del complex es reconstrueixen. Utilitzant només fusta dels mateixos boscos sagrats, es fa una còpia del temple existent al solar del costat, que esperava buit en una mena de guaret arquitectònic. Un cop construït l’edifici nou, s’enderroca el vell, que ha servit de model i que és exactament igual que el que el va precedir. Els usuaris d’aquests temples no tenen cap dubte que els seus llocs sagrats daten del segle VIII. Per a ells, l’autenticitat prové del caràcter ritual de la construcció, del rebrotament dels boscos, del pas cíclic del temps.

Canviem d’escenari. A l’Europa Oriental, quan un edifici patrimonial té llacunes o quan ha desaparegut del tot, es tendeix a reconstruir-lo tal com havia estat amb l’objectiu de recuperar la seva imatge original i sense parar gaire esment en les tècniques i materials utilitzats. La doctora en arquitectura Donatella Fiorani ha explicat que aquesta manera de restaurar té elements en comú amb la creació de les icones en el món ortodox: si la reproducció del model és exacta, la icona és considerada una obra divina. En la cultura de l’Europa Oriental, doncs, una còpia fidel pot esdevenir un objecte autèntic. D’aquesta manera s’han reconstruït molts edificis, des de la catedral de Crist Salvador a Moscou fins al Tropaeum Traiani a Romania.

A Itàlia i a l’Europa Central, la teoria dominant en matèria de restauració és el restauro critico. Per al seu principal ideòleg, Cesare Brandi, només es restauren els edificis que són considerats obres d’art; quan intervenim en edificis vulgars no els restaurem, sinó que els reformem o rehabilitem. Brandi ens adverteix que l’autenticitat de l’obra depèn únicament de la seva matèria: només la matèria autèntica pot garantir que l’obra sigui original. Una còpia del Panteó no serà mai el Panteó perquè és impossible repetir la superposició dels seus estrats, de les mans que hi han intervingut, dels efectes degradants i delicadament bonics del pas del temps. No és possible recuperar parts perdudes d’edificis fent-ne còpies literals: la còpia d’una obra d’art no la converteix en l’obra d’art original. En els casos que per recuperar la unitat perduda sigui necessari reconstruir una part del bé, cal fer-ho de manera que la intervenció acompanyi l’obra original sense prendre-li protagonisme.

A casa nostra, bona part de les intervencions contemporànies en edificis històrics no pretenen exalçar l’arquitectura original -o no només-, sinó que volen donar-li un nou significat. Ignasi de Solà-Morales deia que les intervencions han d’haver escoltat l’edifici existent i han d’aspirar a tenir una alta qualitat artística. Aquesta manera de fer la trobem al Mercat de Santa Caterina, d’EMBT; al CCCB, de Piñón i Viaplana; a la Lleialtat Santsenca, d’H Arquitectes, o a la Sala Beckett, de Flores i Prats. I, encara abans, a la Casa Batlló, de Gaudí, o a la Casa Bofarull, de Jujol. En tots els casos s’entaulen dues originalitats, una de vella i una de nova, més o menys imbricades, per donar a llum una nova relació arquitectònica.

Un debat obert

És evident: la manera d’entendre el patrimoni i la manera d’intervenir-hi van estretament lligades als valors de cada temps i de cada cultura. Conèixer aquestes altres mirades multiplica la nostra, perquè ens permet observar cada cas a la llum de claus interpretatives diverses. Però el cert és que no hi ha fórmules estàtiques ni fulls de ruta universals. A més, la postmodernitat, en la mesura que deconstrueix el relat històric, fa que la mateixa noció d’original i, per tant, la de còpia esdevinguin problemàtiques.

I, tot i així, és raonable afirmar que ara i aquí té sentit no perdre de vista certs criteris que connecten amb la nostra identitat cultural. Per exemple, si cal actuar en una obra arquitectònica que considerem una obra d’art, més val fer-ho, com reclama el restauro critico, preservant la totalitat de la seva matèria autèntica i subordinant la intervenció nova a l’edifici vell. En canvi, les intervencions protagonistes poden tenir sentit en obres que no tinguin un alt valor arquitectònic i, excepcionalment, poden tenir-lo en obres d’art arquitectòniques quan el projecte sigui tan genial que faci augmentar els valors de l’edifici antic. En qualsevol cas, hi ha una cosa segura: ni aquests principis tot just esbossats, ni tampoc la intervenció que es dugui a terme finalment a Notre-Dame, seran del gust de tothom. La controvèrsia està assegurada i el debat continua.

stats