DANSA

Orgull pels nostres ballarins emigrats

Per què a Catalunya coneixem els nostres artistes en totes les arts excepte en la dansa clàssica?

‘Gala de ballarins catalans al món’ CENTRE CULTURAL TERRASSA 20 DE MAIG

Fa anys que l’Institut del Teatre de Barcelona i altres escoles de dansa privades formen ballarins que, a falta d’una companyia estable de dansa clàssica, neoclàssica o contemporània a Catalunya, troben feina i s’incorporen en diferents companyies de dansa internacionals com a emigrants forçosos, ja que no han pogut escollir quedar-se. El més greu, però, és que aquestes desenes, potser centenes, de ballarins que ostenten el títol d’estrella a les grans ciutats europees passen desapercebudes a casa nostra. Per què a Catalunya coneixem els nostres artistes en totes les arts excepte en la dansa clàssica?

Amb el títol genèric de Gala de ballarins catalans al món hem descobert David Yudes, primer ballarí del Royal Ballet de Londres, que ahir va desbordar entusiasme en les seves dues interpretacions, exhibint un virtuosisme extrem a Gopak, amb salts impossibles per altura, amplitud de cames i dificultat tècnica, i executant de manera brillant el pas a dos de Don Quixot, amb més acrobàcies que van fer aixecar els bravos enfervorits del públic que tant dissabte com diumenge van omplir a vessar el Centre Cultural.

Adela Ramírez, primera solista de l’English National Ballet, és pura delícia pel que fa a elegància, estil i ductilitat; Alba Victoria Nadal i el seu company al Royal Danish Ballet, Alexander Bozinoff, van fer una autèntica demostració de tècnica i battements Bournonville al Flower festival i es van passar al contemporani a la irònica Lost on slow ; Mar Escoda, del Northern Ballet GP, va estar notable en tècnica a Paquita i va mostrar molt bones puntes a Flames de París ; Ada González, ballarina solista a l’Òpera Nacional de Bucarest, després d’un virtuós El corsari, va emocionar amb la difícil i acrobàtica interpretació de Frígia a Spartacus, i Helena Balla, Elisabet Biosca i Aleix Mañé, tots tres de la Compañía Nacional de Danza, van posar el toc contemporani a Camino, amb coreografia del mateix Aleix Mañé, i a Extremely Close.

Gràcies al Centre Cultural Terrassa, dissabte i diumenge vam poder posar nom i cara a alguns dels nostres ballarins emigrats, i reparar, en una petita part, aquest oblit, en un exercici realment imprescindible per revaloritzar la dansa a Catalunya.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 12/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF