Contes per un Sant Jordi (in)quiet

Opus mago-cabalisticum

Va ser la lectura de l’ Opus mago-cabalisticum, d’un tal Welling, el que em va portar a aquest lloc. Quan vaig voler, però, ja no en podia sortir. Havien tancat la ciutat per protegir-nos del còlera. Tanmateix, també el teníem a dins. Jo li havia escrit una llarga carta a l’iniciat Cornelius Vandeval, de Gant, perquè m’acceptés com a deixeble. Aquest correu va sortir del davant de l’església del Pi el dimecres 8 de març de 1820, i fins a l’any següent no vaig rebre una resposta. Volia veure’m. Van ser cinc nits i cinc dies els que vaig trigar a trucar a l’enorme porta d’aquell casalot tocant els molls del carrer Graslei. La remor del riu Leie era l’única música que se sentia dins d’aquest edifici de maons vermells i porticons de fusta corcats per la pluja.

Fogons, retortes, atuells, arsènic i argent viu, així era el món que m’envoltava mentre embastava l’ocult fil d’Ariadna cap a la vida immortal guiat pel meu mestre en l’alquímia. Tot i això, es va morir dels primers quan va arribar l’epidèmia i em vaig quedar tot sol, enmig del foc secret i de les ombres d’aquesta maleïda casa. Llavors vaig admetre que la fefaent matèria propera era la mort i que la nostra missió era fugir-ne. I que, al cap i a la fi, és justament aquesta lluita el que entre nosaltres hem anomenat l’elixir de la llarga vida. Aleshores, ¿és que el meu mestre no va ser un autèntic adepte? I tant que ho era. Mai no dubtaré que no va anar-se’n d’aquest món sense haver descobert l’essència de la pedra filosofal.

Ara visc en una ciutat que no conec, tancat en una casa que no és la meva. Sortir al carrer em fa sospitós d’estar viu. De les finestres veïnes en surten a cada hora plors i gemecs. Però ¿qui va portar el còlera a aquesta ciutat? ¿Per ventura va ser algun vaixell? Això és el que tothom pensa. Però abans de morir, el meu benvolgut mestre em va agafar de la mà amb la seva mà esquifida i contaminada, per recordar-me que aquest estrall va començar al cap de vint dies d’arribar jo a la ciutat. Després es va acomiadar de mi amb un somriure d’agraïment, perquè moria coneixent un immortal.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF