OBSERVATORI

Òpera/34

Teatre Principal.- La millor i més original presentació de la Temporada d’Òpera al teatre Principal que jo hagi vist mai va ser la que va tenir lloc aquest divendres. Res a dir de les anteriors, sempre dins els cànons més estrictes del que se suposa que ha de ser un gènere tan dens, tan ampli, tan complicat i tràgic en un alt percentatge d’ocasions. Però si ara els reis de la funció, amb permís dels tenors i les sopranos -d’alguns tenors i d’algunes sopranos-, són els directors artístics, no està gens malament que la presentació begui d’alguna manera d’aquestes noves tendències amb la natural i lògica intenció de seduir un públic més tendre, obrir les portes de l’òpera a les noves generacions, a un públic diferent, per mostrar-li que res ben fet mai no pot ser avorrit.

Amb el títol de Loopera, Joan Fullana ha estat l’encarregat de donar vida a l’espectacle. Una festa, una performança, música en directe, ballet, cabaret, amanit amb les àries més representatives de les tres òperes que formaran el programa de la 34a Temporada d’Òpera del teatre Principal: Carmen, Lucia Lamermoor i La flauta màgica. Tan sols faré cinc cèntims del que va ser. Per començar, el ballet, dansa vertical es diu, amb la Cia. Delrevés, que va situar l’espectacle molt amunt, entre d’altres perquè Txaikovski, Strauss i companyia els vàrem haver d’escoltar mirant a dalt de tot de l’escenari de la sala Gran. Una passada que va caldejar l’ambient festiu que es pretenia, una exhibició de dansa funàmbula d’un nivell estratosfèric, que va donar pas al mestre de cerimònies. Un altre cop Josep Orfila, en pla vedette, amb música electrònica original a càrrec dels dos compositors i arranjadors, Mon Joan Tiquat i Jaume Reus, ambdós extraordinaris, perquè no tinc un adjectiu que els defineixi millor. La primera prova d’aquesta afirmació amb l’ària de L’amour est un oiseau rebelle, una barreja tan increïble com perfecta, immillorable. Les sopranos Elsa Salord i Irene Gili, les contralts Ariadna Vila i Mar Campo i el baríton Jorge Tello varen posar les veus al servei de l’òpera i la modernitat. El vestuari de Pau Aulí, provocador, glamurós i divertit. Els audiovisuals, també en directe, a càrrec de Carme Gomila i Odile Carabantes. A la batuta, un Joan Fullana immens.

EDICIÓ PAPER 22/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF