Cinema

Pixar tenyeix la Berlinale de sentiments i fantasia èpica amb 'Onward'

Johnny Depp protagonitza 'Minamata', decebedor 'biopic' del fotoperiodista Eugene Smith

Comentava un periodista que Onward era la primera pel·lícula de fantasia de Pixar. I potser ho seria si abans no haguessin fet pel·lícules sobre joguines que cobren vida, monstres que espanten criatures per generar energia i mariachis que viatgen al regne dels morts. Però el lapsus és comprensible perquè a Pixar l'element fantàstic sempre ha sigut secundari, no el motor de la trama. Amb Onward, que s'ha presentat aquest divendres en una Berlinale sorprenentment buida –sobretot perquè és un dels pocs títols del programa amb perfil hollywoodià–, Pixar sembla abraçar tots els codis de la fantasia èpica i ambienta la història en un univers que podria ser el d'un joc de rol a l'estil de Dracs i masmorres, ple d'elfs, trols, unicorns i centaures, però que amb l'aparició de la tecnologia va perdre la màgia i va evolucionar fins a convertir-se en un món semblant al nostre, amb electricitat, cotxes i smartphones. Això sí, habitat per elfs, trols, unicorns i centaures.

Tot i les aparences, doncs, la fantasia segueix sent un element secundari de la trama: Onward posa l'accent en les relacions familiars i se centra en un parell de germans elfs que van perdre el pare quan eren molt petits. Quan el petit fa 16 anys, la mare els entrega un bàcul herència del pare que activa un encanteri per fer-lo tornar a la vida durant 24 hores, però l'encanteri falla a la meitat i només invoquen la meitat inferior del cos. Així arrenca una aventura que va seguint un per un tots els estadis del Viatge de l'Heroi que va descriure el mitòleg Joseph Campbell i que, en essència, es reprodueixen en històries com El senyor dels anells i Star Wars o en els mites de figures religioses com Buda i Jesús: la crida a l'aventura que trenca la normalitat del món de l'heroi, la reticència de l'heroi a seguir-la, l'ajut dels aliats i d'objectes sobrenaturals, un abisme per creuar... Però ho fa des de la mirada irònica d'un món que ha deixat enrere la màgia i on l'oracle que alerta els herois dels riscos de la seva aventura ha reconvertit el seu negoci en un bar temàtic orientat al públic familiar. “Tinc inversors, no em puc permetre aventures perilloses”, es justifica.

En el fons, no és la màgia sinó la relació dels germans el que importa a Onward, que és el projecte personal del seu director, Dan Scanlon, el pare del qual va morir quan ell tenia un any i el seu germà tres, com els dos protagonistes. La implicació personal es nota en la catarsi sentimental final, un pèl excessiva i menys eficaç que en films anteriors de l'estudi, potser perquè ja ens sabem la fórmula de memòria o perquè ni els personatges ni l'imaginari visual estan entre els més inspirats de l'estudi. No calia ser un geni per deduir que si Pixar estrenava dues pel·lícules el 2020 –l'altra serà Soul–, la bona no seria la que arriba als cinemes al febrer.

Johnny agafa la càmera

Johnny Depp continua alternant títols com Pirates del Carib i la saga potteriana Animals fantàstics amb obres més personals com Minamata, un film sobre el gran fotoperiodista Eugene Smith que l'actor ha presentat aquest divendres a la Berlinale. La pel·lícula renuncia a resumir la llarga trajectòria de Smith i se centra en el seu últim reportatge per a la revista Life, que també va ser l'últim de la seva carrera. L'Eugene Smith alcoholitzat i desencantat amb la fotografia és un festí per als excessos interpretatius de Depp, que es disfressa sota una barba bruta i la mirada èbria per construir el retrat crepuscular i empàtic d'un home que ha tirat la tovallola.

L'actor, que també produeix el film, no ha amagat la “fascinació” que sent pel fotògraf: “El que va viure i experimentar, els sacrificis que va fer per capturar aquelles fotos i l'obra que ell i Aileen [Mioko, la dona de Smith] van fer a Minamata van ser monumentals”. Les fotografies de Smith a les víctimes dels abocaments tòxics del poblet japonès de Minamata tenen una bellesa despullada i íntima. No és el cas de la pel·lícula que explica com es van fer les fotos, un biopic convencional i amb un plantejament involuntàriament colonialista en què el blanc, qui si no, acaba sent el salvador.

EDICIÓ PAPER 28/03/2020

Consultar aquesta edició en PDF