TEATRE

Omplint el buit

'Là' manté la qualitat poètica de les obres anteriors de Blaï Mateu i Camille Decourtye, però s’aventura en un territori més àrid

‘Là’ TEATRE LLIURE DE GRÀCIA

BARÓ D’EVEL 8 DE JULIOL

Uns peus trenquen la paret blanca i del forat en surt un home vestit de negre amb el peu d’un micròfon. No sembla gaire hàbil i es fa un embolic. Segurament es tracta d’un homenatge al número de Tortell Poltrona. Tot és blanc. Les quatre parets d’un blanc immaculat. Blanc és buit. Tot és buit, diu. Caldrà omplir-lo. I a això es lliuraran l’home i la dona que, instants després i també trencant la paret, aterrarà al llenç blanc, el gran repte del creador.

La nova proposta de Baró d’Evel parteix d’aquesta premissa. Omplir l’escenari buit. Com? Fent servir les eines que tan bé coneixen, adobades amb frases coreogràfiques dels coreògrafs de Mal Pelo. , nom de l’espectacle, manté la qualitat poètica de les obres anteriors de Blaï Mateu i Camille Decourtye, però s’aventura en un territori més àrid i artísticament més contemporani que camina sobre la desconstrucció del moviment i la veu, l’oposició entre equilibri i desequilibri, entre l’ària executada a la perfecció i la sonoritat bruta de l’oralitat sense harmonies, entre la bellesa del vol del Gus, el corb que ja coneixem de Bèsties, i la maldestre gestualitat de la parella. A la fi, són entranyables pallassos i exploren la comicitat en cada acció.

comença molt alt, amb sorpreses, idees, i no li resulta fàcil mantenir el nivell. L’ocell s’emporta la mirada de l’espectador i la fascinació pel que està veient. No es pot competir amb un animal a l’escenari. Sempre guanya. Però Mateu i Decourtye ho intenten. Un insòlit mà a mà de tots dos davant el micròfon, que es converteix en pinzell amb el qual Blaï Mateu emularà Jackson Pollock omplint el blanc espai de gargots negres. Una escena segurament allargassada. Trobo menys reeixida l’entrada de Decourtye embullada amb cables elèctrics. No té importància, però, perquè torna el Gus. Vola sobre els espectadors. Baixa i puja (o és a l’inrevés?) dels cossos dels artistes que s’arrosseguen per terra. A la fi tot l’escenari és com el pit blanc i plomatge negre. Un espectacle màgic.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 17/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF