L’‘Odissea’ a Santa Maria d’Oló
La nova pel·lícula d’Eva Vila Purtí, ‘Penèlope’, revisa el mite homèric des de la perspectiva femenina
BarcelonaSempre que llegia l’ Odissea, la directora Eva Vila Purtí (Barcelona, 1975) es feia creus que tothom identifiqués el relat d’Homer amb el mite d’Ulisses, perquè la història de la seva dona li semblava més interessant que la de la tornada a Ítaca. “Per a mi, l’ Odissea és la història de Penèlope -diu-. Teixint i desteixint manté lluny els aspirants i conserva el tron. A més, ella encarna el mite de l’espera i, aprofitant el moment que vivim, volíem reivindicar l’espera i reinterpretar-la com una forma de lluita activa. L’espera no és una actitud passiva sinó el lloc on es construeix el futur i el diàleg”, diu Vila.
En el seu nou treball, Penèlope, que ja ha arribat als cinemes, Vila planteja una recreació personal i poètica de l’Odissea, una relectura contemporània sense lluites amb ciclops ni cants de sirenes però amb la Penèlope al centre del relat. A més, converteix la reina d’Ítaca en una vella modista de Santa Maria d’Oló, un poblet del Moianès on continua fent petits encàrrecs per als veïns, recordant els dies passats però també vivint el present i defensant la seva autonomia davant d’un fill que vol contractar una persona perquè tingui cura d’ella. “És una figura amb un sentit metafòric molt gran que significa les arrels d’on venim i el país, però no a través de la figura de l’heroi que ha viscut les aventures i torna a casa, sinó de la dona que espera i mentre espera construeix un país”, diu la directora.
Paisatges del passat
En aquesta Odissea feminista, l’Ulisses també hi és present, però en un paper menys heroic que el que va destinar-li Homer. Aquí és un home gran i desorientat, que no reconeix casa seva ni la gent del poble. De vegades també és una presència fantasmal que s’escola pels records de la Penèlope. Vila retrata la dona arrelada a la terra, una figura real i palpable; l’home, en canvi, es mou en un espai mitològic, entre la vigília i el somni. No és estrany que reaparegui en una serra de Montserrat que la directora filma “com una veritable muntanya màgica on el temps està suspès, capaç d’evocar tant el passat com el present”. Tant l’Ulisses com la Penèlope els interpreten actors no professionals: a ella, Carme Tarté Vilardell, Vila ja la coneixia; però a ell, Ramon Clotet Sala, la directora se’l va trobar un dia al bar del poble: “El vaig veure i vaig dir: «És ell, és l’Ulisses»”.
El paisatge juga un paper clau en la pel·lícula. Vila el filma des de l’aire, proposant rimes visuals entre els accidents del terreny i les arrugues de la protagonista. L’elecció de Santa Maria d’Oló com a escenari de la pel·lícula no és casual. “Necessitem tornar enrere, reconnectar amb el que ens ha precedit, i a les ciutats això és més difícil -comenta Vila-. Als espais rurals la gent té una relació més intensa amb el paisatge i és el paisatge el que ens aboca al passat. En aquest sentit, tinc molt present el vers de Gaston Miron que deia: «Homes, recordeu qui heu estat abans!» No es tracta de ser nostàlgics, sinó de recordar d’on venim”.
Entre el Procés i Elena Francis
Penèlope és la tercera pel·lícula de Vila i la primera de ficció: abans va dirigir els documentals musicals B-Side: La cara oculta dels músics a Barcelona (2008) i Bajarí (2012). Aquí la música no hi té protagonisme, però la pista d’àudio continua sent fonamental en l’estil narratiu de Vila. “Per a mi el so és tan important com la imatge -diu la directora-. La pel·lícula parla de les ressonàncies i els ecos del passat, i per això el so no és naturalista. Així com la protagonista imagina imatges, també imagina sons”.
A la ràdio que hi ha a la casa de la protagonista, de fet, hi sonen notícies sobre la independència, enquestes a peu de carrer que de sobte deixen pas a reminiscències del passat com el comiat del consultori d’Elena Francis, un tall del 1972 en què el personatge radiofònic posava punt final al programa i reconeixia: “Les noies ara volen decidir elles mateixes el que els convé més”. “Els dos àudios parlen de la independència, un des del punt de vista polític i l’altre des del personal”, assenyala la directora, que volia connectar “en clau al·legòrica” el discurs de la pel·lícula amb la situació política que viu Catalunya.
En la Vila directora és inevitable detectar l’habitual estil híbrid entre la ficció i el documental del màster de documental de creació de la Universitat Pompeu Fabra, del qual és la coordinadora. La directora, per cert, ja prepara dos projectes. Com la Penèlope del seu film i la del poema d’Homer, teixeix idees i trama “estratègies per sobreviure” en un context que fa de la mera resistència una actitud heroica.
