Publicitat
Publicitat

TEATRE

Odioses i justificades comparacions teatrals

Comparar és odiós, però de vegades les circumstàncies hi obliguen. Aquesta en concret es diu Los hijos se han dormido , el títol escollit per Daniel Veronese per a la seva versió de La gavina de Txékhov. En poc més de catorze mesos han passat per Catalunya dos repartiments d'aquest mateix muntatge. El primer va visitar el 2011 el Festival Temporada Alta, amb els intèrprets argentins que solen treballar amb Veronese i la col·laboració especial de María Onetto. Dimecres es va presentar al Teatre Lliure de Montjuïc la companyia que va estrenar l'obra a Madrid. I no és el mateix.

¿Diferències? Penseu en aquell experiment de la física elemental que aprofita la força centrífuga per mantenir un líquid dins d'un recipient obert, que repta la gravetat i el sentit comú. Només calen energia, velocitat i constància per posar a prova la lògica. Un espectacle de Veronese funciona igual. Al mínim defalliment, la compacta construcció dramàtica comença a perdre el preciós líquid del sentiment honest i sincer. Al Lliure les primeres escenes semblen respondre al principi que va emocionar el públic que va veure l'espectacle a Girona. Però aviat el got que gira invisible comença a perdre empenta i tensió.

El que amb uns era una intensa veritat amb els altres és només ofici -en el millor dels casos-, del tot insuficient per a aquest pòquer de cartes obertes que és l'adaptació de Veronese de La gavina . Els personatges, carregats de tràgic patetisme, es fan aquí més petits, infantilitzats, intranscendents, de telesèrie. Poc ens importa el que els passa perquè el teatre i les seves costures són molt evidents. La vida -o el seu millor simulacre- no és en aquest escenari.

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF