DIALÈCTIQUES SALVATGES
Cultura 09/08/2019

Som l’Occident culpable

Xisca Homar
3 min
Som l’Occident culpable

El nostre segle és una bèstia salvatge. Potser per això l’escriptor indi Pankaj Mishra, quan escriu la seva història del present, la titula L’edat de la ira. Mishra assenyala que el primer pas per entendre el present és enderrocar l’arquitectura conceptual dels “vencedors de la història”, desterrar les idees simplistes que provenen d’una història escrita a partir dels triomfs d’Occident, que durant molt de temps (i encara avui) configuren el discurs de la majoria d’estats europeus i nord-americans, del periodisme de masses, dels ‘experts’ que omplen les pantalles televisives, dels temaris dels instituts i les facultats. El discurs dels defensors de la civilització occidental pren les fites que la nostra cultura ha assolit per atzar com si fossin la norma de qualsevol existència humana desitjable.

Fins fa ben poc, eren molts els que defensaven que no hi havia alternativa veritable al capitalisme de lliure mercat per gestionar la vida econòmica. I més encara, la convicció dominant era que l’estat nació i la democràcia liberal s’anirien escampant arreu del món, i això era vist com un símptoma de progrés: democràcia i mercat per a tothom, mentre les classes mitjanes, producte estrella del capitalisme industrial, havien de propiciar governs responsables i representatius. Amb una paraula, els éssers humans ‘racionals’, és a dir els d’Occident, a poc a poc posarien fi a la barbàrie que configurava tot allò altre. Com si tota societat estigués destinada a evolucionar de la mateixa manera que ho feren, una vegada, un conjunt de països occidentals.

Ara bé, aquesta fe cega en què l’economia capitalista global eliminaria les diferències ètniques i religioses, portant-nos la prosperitat i pau mundials, s’ha estavellat. El somni d’un món occidentalitzat, on circulin lliurament capitals i bens, ha esdevingut un malson en què l’única cosa que s’escampa és la violència. Els governs no són responsables ni ens representen; de fet, ara mateix vivim en un territori ingovernable. Una onada de feixisme recorre Europa i fa poc hem estat espectadores incrèdules de la victòria de Trump als EUA. Vivim a mercè de les massacres que esclaten a les grans ciutats, i contemplam com ens retallen llibertats civils a canvi d’una seguretat que no arriba, envers enemics reals o imaginaris.

Hem viscut una llarga crisi econòmica esquitxada no només per la violència nihilista dels atemptats terroristes, sinó per la violència pocavergonya dels estats que fan morir cada dia una quantitat insuportable de cossos dins la mar. És clar que fins ara el segle XXI ha ‘començat’ fatal. Però potser el nostre present és conseqüència d’un predomini europeu que va començar fa estona, devers el segle XIX. Un predomini farcit de vergonyes, que no pot ser de cap manera sinònim de progrés. Un predomini que va ser preludi de les dues guerres mundials i de les neteges ètniques ferotges, i que ha fabricat molts dels prejudicis que escampen l’odi ‘racial’ en el nostre present.

És cert que a Europa les tragèdies històriques van anar desfent les certeses del segle XIX, però la fantasia supremacista va continuar, després del 1945, a través de la (pre)potència dels EUA. Potser les properes generacions es demanin horroritzades de quina manera aquesta il·lusió de progrés i de supèrbia va arribar a convertir-se en una opinió convencional, com va arribar a seduir tantes persones intel·ligents durant el segle XXI. És possible que no ho arribin a entendre.

Sigui com sigui, som nosaltres les que hem de viure en un estat de crisi permanent, que hi ha qui s’atreveix a identificar amb el llegat de la il·lustració (raó, autonomia, llibertat de paraula). Nosaltres, les que hem de sentir el discurs dominant de l’“altre és un bàrbar, nosaltres som racionals”. Fins al punt que, un dia qualsevol d’aquest estiu del 2019, un grup d’homes decideix voluntàriament violar una dona, i continuar enfortint així el patriarcat que recorre, brutal, tota la història i totes les cultures, però la importància del fet passa a recaure en si eren o no d’Algèria. ‘L’edat de la ira’ és, sense cap dubte, un producte occidental.

stats