Quina és la causa última de l’opressió política? La tesi principal d’Étienne de la Boétie al Discurs de la servitud voluntària (1549) és que les víctimes de l’opressió obeeixen l’autoritat voluntàriament, i que per això mateix són culpables de l’opressió que pateixen. S’aprèn a obeir per costum, i en menor mesura, per por i covardia. L’imperi del costum fa oblidar la naturalesa lliure de l’ésser humà, així com la seva fraternitat natural. La naturalesa ha fet els homes iguals, lliures i fraternalment germans, però la passivitat davant de l’autoritat en perpetua el domini. La Boétie observa que el governant desenvolupa una triple estratègia per conservar el poder: adorm els súbdits amb divertiments com festes i espectacles (pa i circ), fa derivar el seu poder de Déu, i alhora estableix una xarxa de fidels còmplices que actuen amb crueltat amb el poble.
El jove La Boétie escriu mogut pel desig de llibertat, avançant-se més de dos-cents anys als ideals d’igualtat, llibertat i fraternitat que inspiraran la Revolució Francesa. Però no hi pot haver amistat entre dominador i dominat a causa de la gran desigualtat existent. La Boétie confia en la fraternitat i la igualtat naturals per fundar una societat lliure. La Boétie no proposa cap solució política col·lectiva contra la tirania i l’arbitrarietat del governant, no defensa un alçament ni una rebel·lió dels oprimits, ni confia en una avantguarda il·luminada, ni tampoc en la benevolença del dominador, ni en condicions històriques favorables; senzillament, proposa pensar particularment les causes de l’opressió i començar l’alliberament per un mateix, exercint la llibertat de consciència i pensament i jutjant lliurement les coses, i evitant deixar-se dur per les creences i opinions comunes, confiant en la pròpia voluntat i la fortuna i que la cultura desperti la sospita i la presa de consciència de l’estat d’esclavitud en una minoria. El seu pensament polític es resumeix en la frase: “Decidiu-vos a no servir més i sereu lliures”, donant a entendre que la llibertat és la conseqüència del desig de la voluntat de ser lliure i que el camí cap a la llibertat és la desobediència.
Esdevenir lliures
La posició política antiautoritària de La Boétie ha estat decisiva en l’apropiament de la seva proposta de deixar de servir per esdevenir lliures per part de pensadors anarquistes com Thoreau, Reclús o Proudhon, i que es reflecteix especialment en el lema anarquista ‘Ni Déu, ni amo’, que rebutja tant l’autoritat sobrenatural com l’autoritat política. Hi ha interpretacions alternatives que situen el seu pensament dins la tradició del republicanisme clàssic.
La preocupació per l’obediència té continuïtat en la filosofia hegeliana. Hegel explica dialècticament a la Fenomenologia de l’esperit de quina manera el senyor i l’esclau es necessiten mútuament. Hegel descriu una trobada entre senyors en la qual es produeix una lluita a mort. En aquest combat el guanyador és qui no té por de morir i esdevé amo de si mateix, mentre que el perdedor, l’atemorit, passa a ser esclau del guanyador, entregant el seu treball a canvi de preservar la vida. El perdedor salva la vida a canvi d’entregar la seva força a l’amo, que es fa càrrec de la seva protecció i confirma així el seu domini. Però el senyor depèn de l’esclau per viure, la seva autonomia no és absoluta. Amb el temps, l’esclau conquereix la seva llibertat apropiant-se del seu treball, transformant la seva identitat mitjançant el seu esforç. El treball allibera. Hegel està dient que l’autoritat ha d’anar acompanyada d’una gran responsabilitat i que ha de ser proporcional i recíproca.
La pregunta per l’obediència és filosòfica però també psicològica. D’aquí ve que destacats psicòlegs hagin desenvolupat experiments socials per trobar-hi una resposta convincent. Probablement, l’experiment sobre obediència més conegut i inquietant sigui l’experiment Milgram (1960-1963), que rep el nom del seu promotor, el psicòleg nord-americà Stanley Milgram. L’experiment consistia a posar a prova l’obediència a l’autoritat de ciutadans corrents davant les ordres donades per un investigador d’infligir dolor a una altra persona absolutament desconeguda. Així, el participant proporcionava una descàrrega elèctrica al desconegut cada vegada que responia de manera incorrecta les preguntes de l’investigador. El participant desconeixia que tot formava part d’un muntatge i que el destinatari de les descàrregues era un còmplice de l’investigador i no rebia descàrregues reals. Milgram estava interessat a esbrinar fins a quin punt l’obediència a l’autoritat podia dur una persona a cometre actes injustos i criminals, i, de manera més general, pretenia explicar com l’obediència cega de milers d’alemanys a les ordres del nazisme havia fet possible l’extermini sistemàtic de milions de jueus. Milgram arriba a la conclusió que la predisposició dels subjectes a obeir l’autoritat política arriba a neutralitzar la consciència i el seu sentit de responsabilitat davant les conseqüències dels seus propis actes. Milgram explica l’obediència a l’autoritat a través de processos psicològics i la creació de situacions favorables a la submissió i no a causa de qualitats morals o anímiques dels subjectes.
Cohesió social
Sembla que un cert grau d’obediència és necessari, perquè sense obediència a lleis, normes i codis socials no es podria viure en societat. L’obediència té una funció de cohesió social i es pot considerar també adaptativa, és a dir, útil per a la supervivència. Però el bon ciutadà ha d’aprendre a obeir i desobeir. L’obediència s’aprèn en estructures comunitàries i socials com la família, l’escola i la feina, i estructures d’autoritat impersonals, reforçades per un univers simbòlic d’uniformes i objectes representatius, estimulats per un sistema de premis i càstigs. Ara bé, quan l’autoritat és reconeguda com a legítima, l’obediència és el resultat d’un procés psicològic d’acceptació voluntària, que té una base ètica i ideològica que es manifesta en el convenciment personal de fer el més convenient per a un mateix i pels altres, d’actuar seguint un deure que té el seu origen en el sistema motivacional de submissió a l’autoritat.
L’obediència sense límits, cega i acrítica, és un imperatiu de societats autoritàries, però també està present a les societats democràtiques en diversos subsistemes de poder, com els partits polítics, l’exèrcit, i en la privacitat de les relacions sexuals i afectives. Una obediència excessiva i incondicional anul·la l’autonomia i la llibertat individual i suposa un gran perill, en la mesura que pot arribar a ser utilitzada per controlar i orientar la conducta cap a fins criminals; però sense obediència a un ordre legal legítim no existiria la democràcia. En conclusió, cal ser conscients del poder de control que té l’autoritat sobre la voluntat i el comportament humà, i del recurs a la desobediència com a mecanisme de responsabilitat i resistència social davant les injustícies i desigualtats.
