CRÍTICA

L’OBC tanca temporada amb la pucciniana ‘Turandot’

La versió electritzant d'Ono es va ensenyorir a L'Auditori, amb el públic dret al final

‘Turandot’

L’Auditori. 24 de maig

No és gaire habitual que les sales de concert presentin òperes de repertori com 'Turandot', la mateixa obra que a l’octubre inaugurarà la nova temporada del Liceu. La cloenda de la de l’OBC va comptar amb el títol pòstum de Puccini, abans d’engegar una gira al Japó amb la mateixa producció. El treball de Kazushi Ono s’ha notat, tot i que semblava que el director nipó optava més per l’efectisme –ben resolt– i no tant per la interiorització dels números que formen aquesta peça magistral del tardoverisme. Algunes entrades en fals de percussió i cor al primer acte no van obstaculitzar que la versió electritzant d’Ono s’ensenyorís a L’Auditori, amb el públic dret al final de l’audició.

La bona tasca de l’OBC va permetre sentir una versió compacta, de so contundent i enèrgic i amb tres bones formacions corals: Madrigal, Polifònica de Puig-Reig i, en l’apartat de veus infantils, Amics de la Unió.

'Turandot' és una obra exigent per als solistes, enfrontats a una massa orquestral gran i de projecció generosa. I cantar els personatges puccinians tenint l’orquestra no pas al fossat sinó al mateix escenari dificulta encara més les coses. Però Simon O’Neil –més líric que dramàtic en el color vocal– va ser un Calaf imbatible i de bona línia. Jennifer Wilson va abordar una Turandot d’inici incert a 'In questa reggia', però que aviat va saber trobar el punt just per encarnar la princesa de gel, amb un tercer acte de gran categoria. També ho va ser, des del 'Signore ascolta' del primer acte, la Liù de Carmen Solís, amb domini del fraseig i el sentit melodramàtic. Rotund el Timur de Rubén Amoretti i ben conjuntats els ministres Ping (Carles Daza), Pang (Jordi Casanova) i Pong (Beñat Egiarte), a més de les felices intervencions de Marc Pujol (Mandarí) i Joan Cabero (Altoum).

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF