ENTREVISTA

Núria Marquès: “No vull mesurar-me amb les convencions”

Artista. Té un univers propi i un mitjà que li serveix per pensar el món o per crear-ne d’altres a la seva mida

Treballa en un context interior, íntim. Núria Marquès (Ciutadella, 1975) té un univers propi i un mitjà que li serveix per pensar el món o per crear-ne d’altres a la seva mida. Després de treballar durant gairebé nou anys a Hangar, el centre de producció i recerca d’arts visuals de Barcelona, el 2016 ho va deixar per dedicar-se només a la seva obra. En els propers dies, viatjarà a Santiago de Xile com a “ambaixadora” de l’exposició Toma de corriente 2, una mostra que, organitzada per Es Baluard i comissariada per Nekane Aramburu, s’inaugura el 24 de novembre al Museu d’Art Contemporani de la Facultat d’Arts de la Universitat de Xile (MAC). Les obres de Núria Marquès presents en la col·lecció d’Es Baluard, juntament amb les de Joan Bennàssar, Diana Coca, Amparo Sard i Marcelo Víquez, componen una exposició que també posa l’accent en les produccions vinculades a la formació que desenvolupa el museu de Palma, amb artistes com Natasha Hall, Marta Pujades, Natxa Pomar i Ana Gallardo, entre d’altres.

Toma de corriente 2 du com a subtítol ‘Es Baluard en moviment’. Què en voldríeu destacar?

A més d’estar molt contenta de fer part d’aquesta exposició, crec que s’ha de destacar que un museu com Es Baluard treballi per la internacionalització dels artistes i per donar visibilitat a les obres que té a la col·lecció. El fet que hagi tingut una política de col·leccionar artistes de totes les Illes és remarcable.

Fa un any que deixàreu Hangar, on éreu cap de producció. En els temps que corren, és aquesta una aposta difícil per l’obra pròpia?

Quan et dediques quasi nou anys a fer producció d’altres artistes, la dedicació a la teva obra per força se’n ressent. No es pot ser artista dues o tres hores al dia o quan l’altra feina t’ho permet. Vas treballant per a d’altres i et demanes què et passa, no saps què tens, no saps què tens... Però sí que saps què et passa: et falta poder dedicar-te a la teva obra. I si tens la sort de poder fer-ho, apostes pel full time a les teves coses.

Què hi ha a la vostra obra de les angoixes vitals i què d’una certa idea de la felicitat o, si més no, d’una recerca de la felicitat?

Som molt dual. Treball paisatges emocionals, angoixes i companyia. En tot cas, diria que construesc realitats amb variables. Abans ho patia molt, però amb el temps he entès que ser feliç és un concepte neoliberal. Ara ja no veig una tragèdia el fet de no tenir la felicitat que anuncia El Corte Inglés. No vull mesurar-me amb les convencions.

Creau mons per tancar-vos-hi?

Si no m’agrada la realitat que visc, me’n munt una altra. Això no vol dir que no estigui connectada a la realitat, sinó que potser opt per no tocar gaire amb els peus a terra. Com vaig llegir a Monstruo Espagueti, “em podrien donar un Oscar a la millor pel·lícula que m’he muntat”. No és una fantasia, sinó que, com tothom, projectes la imatge de tu mateixa i del que està passant.

Bona part de la vostra obra està basada en el dibuix. Què significa dibuixar en la vostra vida?

El dibuix és el millor que em passa. Dibuixar em fa pensar, mirar, veure. Això ho diu Joan Didion i m’hi reconec molt: “Escric per adonar-me del que estic pensant, del que estic mirant, del que veig i del que significa. Del que vull i del que tem”. Per mi, dibuixar és una forma de meditació. Ara estic molt il·lusionada per les més de 14 hores de vol que tindré fins a Xile, sense internet, penjada en l’aire, sense poder fer res més que dibuixar. De fet, un dels projectes que tenc pendents és Hotels per pensar, perquè jo, quan puc, m’escap a un hotel perdut, res de luxe, per dibuixar, és a dir, per pensar.

De la vostra experiència i, sobretot, del contacte amb altres artistes des d’Hangar, sobretot joves, què diríeu que necessitau els artistes?

En general, els artistes estan en un moment de gran precarietat, també emocional. L’artista necessita que qualcú hi confii, necessita temps, i això vol dir no haver-se de dedicar a altres feines, i necessita acompanyament. Hi hauria d’haver una implicació institucional, de les galeries, del sector i de la societat. Ens trobam que la crisi econòmica ha servit com a excusa per continuar fent l’abús, i l’artista, només per poder treballar i mostrar-ho, accepta condicions que no hauria de passar. Ens hauríem de plantar més, perquè aquest abús a la llarga cala fort i les conseqüències les paguen un parell de generacions.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF