No ens enganyem, s'ha acabat l'èpica. Sense grans conflictes bèl·lics, sense grans conflagracions mundials. Sense el cos a cos, no hi ha èpica. Per sort. 80 anys després, les novel·les ambientades en la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial són moltes. Massa? Segur, però el problema és el d'abans: s'ha acabat l'èpica. Hi ha guerres, moltes, fam al món, conflictes territorials, crisis econòmiques, booms de tota mena. Però passen de manera tan ràpida que són impossibles d'assumir en la seva totalitat.
Ara diuen que, per fi, ha arribat la gran novel·la de l'11-S, Kapitoil , de Teddy Wayne. Però sovint ens oblidem que la qüestió no és en la descripció del fet, sinó en el que l'envolta. L'educació sentimental és una gran novel·la sobre les revoltes franceses de mitjans de segle XIX. L'escriptura o la vida , de Jorge Semprún, és un frapant document sobre els camps de concentració nazis, tot i que, com diu l'autor, podria estar parlant hores i hores de la seva vida a Buchenwald sense parlar del més important, el que ell anomena la descripció del mal radical.
Jonathan Littell, sense haver patit directament l'experiència d'estar sota el jou nazi, va ser capaç de retratar un oficial alemany com si es tractés d'un text memorialístic. El moll de l'os de Les benignes és en la narració, en la construcció del personatge i la capacitat de generar versemblança.
Però, però... no hi ha grans guerres, trinxeres, campanyes mundials, continentals, herois. El que es pot explicar són històries petites, vinculades, tangencials, que ens donin la dimensió del tot. Crec que era Dorothy Parker que deia que les dones no escrivien de la guerra perquè no combatien. Ara combaten, però...
