Teatro Real.- Il trovatore, de Giuseppe Verdi, és sempre un salconduit per omplir qualsevol teatre, amb tan sols una condició, com és que el quartet protagonista assoleixi el nivell de dificultat que el compositor els va exigir des d’una partitura que va néixer entrebancada per la mort del seu llibretista, Salvadore Cammarano, un cop iniciat i pràcticament acabat el treball. El Teatro Real ha complit aquesta condició amb escreix, aportant noms de primer nivell i resultats a l’altura de les expectatives. Ludovic Tézier és el comte Luna, Maria Agresta interpreta Leonora, Ekaterina Semenchuck dona vida a Azuzena i Francesco Meli, a Manrico. Estam davant una òpera en la qual es fa difícil esbrinar qui són els autèntics protagonistes, tant pel que fa a l’argument com vocalment, no sé si necessàriament per aquest ordre. Ho dic perquè un altre dels mantres que acompanyen la història, signada per Antonio García Gutiérrez, que sens dubte ha sobreviscut gràcies a la música, mentre que la seva gènesi teatral i històrica ha quedat sepultada sota la força de la Pira i companyia, no és cap altra que la seva embullada estructura argumental, que gairebé no interessa a ningú. Deu ser per aquesta circumstància que Francisco Negrin, el director artístic, ha decidit aclarir conceptes i no s’atura de fer sortir la padrina bruixa i el nin cremat, un cop i un altre, de manera tan explícita que es converteix en un subratllat que no fa més que nosa. Per si no n’hi hagués prou, introdueix un altre element addicional, l’explicació de la història per part de Ferrando a un grup de nins, que esdevé un recurs... infantil. Cert que la caixa que acull els esdeveniments té gràcia i el minimalisme es converteix en aliat. Tot anecòtic perquè els mèrits incontestables varen ser per als cantants. Força i color per part de Tézier; apassionada, delicada i lírica recreació la de Maria Agresta, sense abusar dels recargolaments belcantistes, mentre que la precisió en tots els aspectes la va posar Ekaterina Semenchuck i la potència la va aportar Francesco Meli. El cor de menys a més, havia de fer massa coses a més de cantar, mentre que la batuta de Maurizio Benini, ajustada a les necessitats de la peça més enllà del lluïment personal. Un trobador notable.
Teatro Infanta Isabel.- Vaig anar-hi amb la millor de les intencions a veure la mítica novel·la de Gabriel García Márquez El coronel no tiene quien le escriba, dirigida per Carlos Saura i interpretada per Imanol Arias. Una història de supervivència i dignitat que té prou elements, a més del component de mitomania en vers el director, per convertir-se en un producte interessant. Ni prou fer-hi. Imanol Arias per construir el personatge tan sols incorpora a qualsevol de les seves interpretacions un grapat de “carajo!” sense gens de gràcia, impostats, aportant tan sols una paràlisi a la mà dreta, però no sempre, com la música de Chavela Vargas, ficada amb calçador, incrustada de qualsevol manera. Tampoc la dramatúrgia de Saura hi ajuda el més mínim. Han d’aparèixer personatges i apareixen per un lateral o un altre, mentre al fons es van projectant unes diapositives dibuixades que indiquen el lloc on es troben en cada moment els personatges, les quals no es poden qualificar de bones ni de dolentes, tan sols pobres; mentre, per una altra banda, una pantalla a terra mostra el gall, protagonista el·líptic de la història, tant si són a la casa, a correus, a la cantina… Salva els mobles interpretatius Cristina de Inza amb una dosi extra de bona voluntat i poca cosa més.
Teatro Kamikaze.- Els protagonistes de l’obra que fa deu anys va donar a conèixer els kamikazes i els va carregar de premis Max tornen al Pavón per celebrar tan assenyalat aniversari. La función por hacer és la versió personal i al mateix temps fidedigna pel que fa als principis del discurs de Luigi Pirandello de Sis personatges a la recerca d’un autor. Una obra molt coneguda però no menys oblidada, motiu pel qual l’adaptació de Miguel del Arco i Aitor Tejada té un valor afegit que dona llum a aquesta lluita entre actors i personatges que plantejà l’autor sicilià. Una diatriba densa, complexa, tensionada per una història no gaire diferent de l’original, però molt més angoixant. La reducció dels components de la companyia no resta fluïdesa al contrapunt que proposa el personatge principal, sobre la veritat, la realitat, la ficció, el somni… A tots aquests elements que conviuen dins el món metateatral hi hem d’afegir una interpretació per part de tots els protagonistes tan acurada com precisa i que no dona treva a l’espectador. Una meravella que va ajudar a consolidar el més suculent dels projectes teatrals que ha conegut la capital des que José Luis Gómez inicià el camí correcte amb La Abadía. Del Arco, Tejada, Elejalde, Prieto, Lennie, Montilla, Suárez… per molts anys.
