Barcelona‘Dogville: un poble qualsevol’ TEATRE LLIURE 9 DE MAIG
Dogville era el poble on Lars von Trier va aixecar una història sobre la bondat i la maldat en una pel·lícula tan original com premiada. Dogville era un poble imaginari dels Estats Units dels anys 30 i la segona part de la trilogia inconclusa del director danès sobre aquest país. El Dogville de Pau Miró i Sílvia Munt té poc a veure amb aquell. És un Dogville català. Un poble qualsevol, com diu el títol, de la Catalunya més o menys actual on Miró i Munt traslladen la història de la Grace (aquí Virgínia), una dona que fuig d’uns gàngsters i a qui el poble acull per la mediació d’un pretès escriptor que veu l’oportunitat de fer un experiment social amb els seus conciutadans.
En aquesta versió la protagonista és gairebé una adolescent i no seria gens estrany pensar que ha marxat de casa per alguna rebequeria i no pel conflicte moral que hi havia en l’original. Bruna Cusí pot ser una molt bona actriu (Goya a l’actriu revelació per Estiu 1993 ), però aquest no era un paper per a ella. Costa de veure-la aixecant les caixes de begudes o traslladant les de tomàquets de l’hort. Costa pensar que pot ser mà d’obra barata per als habitants de Dogville. I quan fa de mainadera, sembla més la germana gran que una dona que cuida un nen. Això no treu que tingui el seu misteri.
La versió de Miró i Munt manté doncs l’esquelet del relat de von Trier però amb prou canvis com per convertir-se en un altra obra, en un drama rural construït amb un seguit de microescenes en un espai únic totalment realista (el bar d’un centre cívic) i fins i tot amb un final diferent que, al nostre entendre, salva la integritat moral de la protagonista. El camí des de la suposada bondat inicial dels vilatans i la deriva d’egoisme, ambició i crueltat de tots plegats és esquemàtic, no hi ha progressió. No ajuda a la credibilitat una direcció d’actors merament tècnica i, si bé les escenes per separat poden tenir una certa tensió, aquesta no es trasllada al conjunt.
