“No reivindic la pintura, simplement m’hi dedic”
Amondarain inaugura exposició al Solleric a partir dels estadis del ‘Guernica’, de vetada exhibició
PalmaLi fa vessa parlar d’apropiació d’imatges. “Fins a quin punt hi ha apropiació? Quan ho és i quan no? Se’n pot parlar molt, d’això, i avui ja no té gaire sentit, fins i tot sembla un debat caducat. La història de l’art ens demostra que no es pot no copiar. Ningú no pot treballar sense un referent en la ment”, assegura José Ramón Amondarain (Sant Sebastià, 1964). Aquest divendres ha inaugurat al Casal Solleric de Palma l’exposició La risa del espacio (Guernica), comissariada per Daniel Castillejo, director d’Artium.
És precisament al centre artístic de Vitòria on va germinar el projecte previ a La risa del espacio (Guernica), que procedeix del Museo San Telmo. L’exposició actual és la conseqüència d’una impossibilitat: la prohibició per part de la família Picasso d’exhibir l’obra que, sobre el Guernica, va realitzar Amondarain fa poc més de cinc anys. Vuit teles, una sola obra, que avui romanen enrotllades dins immenses caixes a l’entrada mateixa del Solleric. “Si convenim que allò que no es veu no existeix, exposam les obres tancades dins caixes”, diu l’artista.
En el procés hi ha la clau
Va ser l’any 2012, en la commemmoració del 75è aniversari de la creació del Guernica, quan Amondarain va pintar per a Artium les vuit grans teles que seguien el procés de realització de l’obra, des de l’observació de les fotografies que va fer Dora Maar mentre Picasso, en només 33 dies, pintava el quadre més icònic del segle XX. José Ramón Amondarain explica que el projecte, que es va titular Tiempo y Urgencia (anagrama de la paraula Guernica), “pretenia que l’espectador pogués presenciar, a tall de bisturí, els successius estadis pels que va passar l’obra durant la seva realització. Amb aquelles vuit teles, es va ensenyar allò que mai no va existir, són passes d’un procés, mai no han existit com a imatges. Tornam al tema de la invisibilitat i de la tasca com a artista de fer visible el que no ho és”.
Amb la cloenda de l’exposició d’Artium i amb una llarga itinerància contractada, els hereus de Picasso vetaren l’exhibició d’aquelles obres d’Amondarain, aferrant-se a la Llei de propietat intel·lectual. L’artista basc no vol entrar a discutir-ho: “És una llei, podria dir que és una bajanada, però la llei és així. És una qüestió de doblers, de control del seu negoci”. En tot cas, Amondarain ho té clar, en aquest sentit: “A mi no m’importa gens que m’agafin una obra, a no ser que sigui per una qüestió de lucre immens. No tinc cap problema, tot el contrari”.
‘La risa del espacio’
Tancada la porta a l’exhibició dels estadis del Guernica que havia pintat Amondarain, quan el Museo San Telmo li plantejà celebrar ja el 80è aniversari de l’obra, decidí pensar en el Guernica sense fer-ne servir la imatge. Així neix La risa del espacio (títol que admet haver ‘robat’ del llibre de Luis Castro Nogueira).
Mentre es mou entre les obres que s’exhibeixen al Solleric, Amondarain ens parla del Guernica, que tan bé coneix: “És un quadre estrany. Té l’eficàcia del xoc del blanc i negre, quan els matissos de grisos són immensos. El va fer en una època dolça, de plenitud. Hi ha tot el saber de Picasso, és com una batedora de tot allò que és Picasso. Sobre un fons que és com un escenari de dibuixos animats, va donant forma a les figures en un tractament absolutament independent entre elles però alhora configurant una unitat dins la disparitat. És un sistema de lògica constructiva que, en el seu cas, és espectacular. Picasso no posa ni lleva, Picasso mou les peces, com d’un puzzle, i totes encaixen”.
La risa del espacio són una successió de pintures, escultures, instal·lacions, anagrames, fotografies i centenars de dibuixos que neixen de la mirada al Guernica per part d’un artista que sempre s’ha considerat pintor i que nega qualsevol reivindicació. “Aquesta exposició no reivindica res, seria una rabieta i no ho és. I, com a pintor, no reivindic la pintura, simplement m’hi dedic”.
