No es pot viure sense amor

MI HIJO SÓLO CAMINA UN POCO MÁS LENTO

La Villarroel | 16 DE JULIOL

La Villarroel | 16 DE JULIOL Mi hijo sólo camina un poco más lento. O això és el que vol creure la seva mare, incapaç d’assumir la discapacitat del seu fill Branko, que compleix vint-i-cinc anys en una cadira de rodes a causa d’una malaltia degenerativa. La festa i el drama s’ajunten en aquesta proposta argentina que ha passat com un llamp (una sola funció) per les sessions off de La Villarroel després de presentar-se a l’interessant festival de Tarragona (FITT). El drama de la vida real i la festa de la comèdia imaginada. Una comèdia sobre l’amor anhelat i el desamor evident que ens pot fer desgraciats tot i que tinguem companyia.

L’obra del dramaturg croat Ivor Martinic (Split, 1984) va ser un esdeveniment a Buenos Aires (30.000 espectadors en una sala de l’off ) i estic segur que ho seria entre nosaltres perquè es tracta d’una mirada profunda, fins al moll de l’os de la família i les seves relacions, amb una aportació tremenda: els personatges diuen bona part del que pensen. I no pensen res de bo. L’autor indaga en la solitud en què viuen i els mostra en una quotidianitat que els pesa i els fa infeliços. A tots excepte a Branko, que no sembla pas que visqui cap trauma.

Una festa teatral

El text és bo però la posada en escena de Guillermo Cacace és brillant, esplèndida, amb lluminoses idees de direcció com convertir les acotacions en un narrador/autor que mana sobre els intèrprets. I fins i tot els reprimeix. I el silenci final! Que es va fent dens a cada segon. Magnífic.

La funció és una festa teatral de principi a fi, que ratifica un cop més el nivell interpretatiu d’uns actors i actrius que treballen des de l’emoció així com la seva capacitat per aixecar una gran comèdia del no-res i amb no res. Bé, sí, amb sis cadires, unes bosses de confeti i talent, molt de talent. “No es pot viure sense amor -diu la jove enamorada de Branko-. Jo ho he comprovat”.