“No hi ha sentit de la vida si no hi ha sentit a la vida”

Ignasi de Llorens (Barcelona, 1957) historiador llibertari, doctor i professor de Filosofia en un institut de Secundària. Va participar el 1987 en la fundació de l’ateneu llibertari Estel Negre de Palma. Ha col·laborat com a articulista en les revistes Archipiélago i Anthropos. Ha publicat el llibre d’entrevistes Porque nunca se sabe (Laia, 1985) en col·laboració amb J. A. González Sáinz, i el llibre de viatge El último verano soviético (Fundación Anselmo Lorenzo, 1999). Amb Ignasi de Llorens parlam dels orígens i fonaments filosòfics de l’anarquisme.

D’on prové la paraula ‘anarquia’?

La paraula ‘anarquia’ s’usa popularment com a sinònim de falta d’organització. Proudhon va ser el primer que va utilitzar aquesta paraula d’una manera propositiva, incorporant-la al llenguatge polític, a començament del segle XIX. En un sentit literal, ‘anarquia’ vol dir absència de poder. Proudhon es referia a l’anarquia positiva per evitar les connotacions negatives que assimilaven el terme a ‘caos’. L’anarquia va acabar sent un ‘-isme’, un corrent de pensament. Anarquista i llibertari venen a ser sinònims.

Però el pensament anàrquic és filosòficament molt anterior a l’anarquisme com a ideologia...

Sí, el fonament filosòfic de l’anarquia es troba en la idea d’Heràclit que l’home és portador de logos, en la creença grega que tots tenim la capacitat de pensar. Si tots som capaços de pensar, per què hi ha d’haver algú que pensi per nosaltres? La llibertat de pensament va ser defensada a l’antiga Grècia pels filòsofs sofistes i va trobar una continuïtat històrica al segle XVI, amb Étienne de la Boétie, l’amic de Montaigne. La Boétie es demanava com era possible que la majoria fos governada per una minoria. Segons La Boétie, l’obediència no es manté únicament a través de la força, sinó que és el resultat d’una servitud voluntària, del desig dels governats de ser governats. Què s’ha de fer per deixar de ser un serf? Per deixar d’estar sotmès cal estimar més la llibertat que la servitud. La Boétie posa de manifest la relació existent entre poder i obediència injustificada. Finalment, el filòsof William Godwin, pare de Mary Shelley, l’autora de Frankenstein, incorpora a final del segle XVIII la crítica a l’estat en el discurs llibertari.

Es poden distingir uns principis mínims que compartiria qualsevol anarquista?

Sí, una persona que es defineix com a anarquista hauria de compartir una sèrie de principis, com ara la crítica a l’estat i la defensa d’una organització política federal i descentralitzada. Un anarquista hauria de rebutjar l’autoritarisme com a principi ètic mínim, és a dir, hauria de renunciar a imposar les idees pròpies i alienes. Un anarquista hauria d’estar obert també al diàleg i la conversa i hauria d’estar disposat a seguir un estil de vida coherent amb l’acció directa i l’exercici de la participació política democràtica, directa i assembleària, allunyada de la dinàmica dels partits polítics.

L’autogestió i el cooperativisme són els models anarquistes d’organització econòmica i social?

L’autogestió fa referència a la capacitat de les persones per organitzar la convivència de manera horitzontal, sense preeminències, ni dirigents, ni tampoc avantguardes revolucionàries. La societat llibertària proposa generalitzar l’autogestió a tots els àmbits de la vida, i parteix del fet que tots tenim la mateixa capacitat de pensar i de col·laborar. D’altra banda, les cooperatives són formes d’autogestió que eviten les institucions jeràrquiques i les desigualtats a l’hora d’actuar. L’autogestió es va posar en pràctica per primera vegada a la revolució espanyola del 36-39, en el sector industrial de Catalunya i València i a l’agricultura d’Aragó. El concepte d’autogestió es recupera als anys 50 amb l’experiència del socialisme iugoslau i té un moment de gran eclosió al Maig del 68.

La propietat és un robatori com sostenia Proudhon?

El problema de la propietat està vinculat al concepte d’igualtat. Quan Proudhon va dir que la propietat és un robatori va distingir entre diferents tipus de propietat. Una cosa és la propietat dels estris, de la roba i de les coses personals i una altra cosa ben distinta és la propietat dels mitjans de producció. Proudhon defensava la necessitat de col·lectivitzar la propietat dels mitjans de producció per evitar desigualtats i privilegis, però no qüestionava la propietat privada de les coses personals. La igualtat és la base inicial de qualsevol projecte social comunitari, en llibertat. La igualtat requereix que les coses que generen riquesa siguin comunes.

‘Ni Déu, ni pàtria, ni amo’ és un lema popular que encara continua identificant l’anarquisme? Té sentit reivindicar l’anarquisme a través d’aquestes tres negacions?

La idea de Déu és inacceptable per a un anarquista coherent. La idea de Déu representa una font extra social que dona valors i sentit a la vida. Sense Déu no hi ha un sentit predeterminat. L’absència de Déu ens obliga a cercar un sentit de la vida. No hi ha sentit de la vida si no hi ha sentit a la vida. Déu no hauria d’existir perquè la seva inexistència obre pas a la llibertat. Després tenim la pàtria, el pare. I el pare és Déu, un superpare que ho pot tot, com va explicar Freud, i que a més exerceix el poder sobre un territori. L’anarquisme nega la pàtria i el poder dels amos perquè és el símbol de la desigualtat política i social. No necessitam amos perquè som majors d’edat i tenim la capacitat de decidir per nosaltres mateixos.

Quin és l’estat de salut de l’anarquisme a les Illes Balears, des del punt de vista de l’experiència i l’acció?

L’any 1987, quan vàrem fundar l’ateneu, érem molt poquets, hem anat resistint i amb el temps, l’anarquisme ha anat guanyat el combat pel sentit comú. El sentit comú llibertari s’ha imposat i la voluntat de ser protagonistes de les lluites s’ha anat obrint pas, a través de l’assemblearisme i els moviments de barri, fins a arribar al renaixement de les pràctiques anarquistes que es produeix a l’actualitat.