L'ESCANDALL
Cultura 19/11/2016

No us fieu mai dels crítics

i
J. A. Mendiola
5 min
Imatge d'arxiu de l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears. / OSIB

Auditòrium.- Concert número 3 de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, dirigida per Leopold Hager, amb un programa d’autèntic luxe. Per començar, Leonora. Obertura núm. 3, que, com tothom sap, és la que finalment han triat la majoria de directors per encapçalar l’única òpera que va escriure Ludwig van Beethoven. Majestuosa obertura, en Do major, que va ser saludada per un crític així: “Ningú no havia escrit mai una música tan incoherent, ostentosa, caòtica i pertorbadora per a l’oïda. Les més abruptes modulacions se succeïxen, elles mateixes, en una veritablement repulsiva seqüència. I encara menys idees, lluny de cap toc sublim, completen la increïblement desagradable impressió”. Quasi res, diu el diari! Per cert, el diari es deia Der Freimuthige. En qualsevol cas, 210 anys després, la peça és un clàssic del repertori simfònic i elevada qualitativament al màxim exponent, més enllà de la interpretació que se’n fa en les representacions de l’òpera. La batuta del salzburguès Leopold Hager es va fer notar tot just començar els primers acords del concert. La simfònica sonava amb total i absoluta precisió, intensitat i agudesa. Un magnífic aperitiu d’allò que encara ens quedava per escoltar, per sentir, perquè això de la música va de sensacions. Si Leonora era l’aperitiu, el primer plat va ser l’únic concert per a violoncel que va escriure Robert Schumann, tres anys abans de llançar-se al Rin, cinc anys abans de morir i deu anys abans que s’interpretàs, en públic, per commemorar el 50è aniversari del naixement del compositor. I no es va estrenar en el seu moment, primer perquè el violoncel·lista que ho havia de fer, Robert Bockmühl, volia fer algunes rectificacions a la partitura amb les quals el compositor no estava d’acord. Idò fora! D’altra banda, la partitura tampoc no agradà. Coses que passen, perquè, tot i que el piano va ser l’instrument de Schumann per excel·lència, el Concert en La menor per a violoncel figura avui entre les obres mestres del seu repertori. I per si algú, que no ho crec, en tenia algun dubte, la interpretació que en va fer Claudio Bohórquez segur que va servir per deixar clar el que significa aquesta “part d’un concert”. Així ho va escriure Schumann sobre la partitura original, dividida en tres moviments, sense interrupció. La interpretació del violoncel·lista alemany, en una peça exempta de virtuosismes però d’una delicadesa extrema, va ser impecable, tendra, fluida. Transportava a un moment feliç de l’existència del compositor, que no duraria gaire. Els aplaudiments no varen estar a l’altura de la interpretació, sens dubte, i això que l’Auditòrium tornava a registrar una molt bona entrada, i tal vegada per això el concertino va fer una mena de gest per donar per tancada la primera part. És així fins al punt que el públic va deixar, fins i tot, d’aplaudir. Va reprendre els aplaudiments, però massa tard. No hi va haver el bis de rigor per part de Bohórquez.

Si algú va fer costat a Schumann en vida, aquest va ser Johannes Brahms, la tercera B de la història de la música, primer Bach, que sortirà; després Beethoven i, és clar, Brahms, l’incontestable. Aquest sí que no va tenir mai una crítica en contra. Tan sols quatre simfonies el contemplen i no seré jo qui em posi a discutir quina és millor que l’altra. Compositor eclèctic, va beure, de manera profunda i rigorosa, de les altres dues B, de manera tan original que ningú no li ha recriminat mai, ans al contrari, s’ha vist al llarg de la història com una virtut. A la quarta, que ens ocupa, podem trobar-hi reminiscències estructurals amb Beethoven i, per descomptat, amb Bach, a qui li va manllevar la xacona de la seva cantata Nach dir, Herr ( Cap a tu, Senyor ) per al quart moviment. En algun moment, no va acabar de quedar clar si la cantata era de Bach, pareix que sí, de la mateixa manera que no hi ha cap dubte que Bach va “beure”, per aquesta composició, de Corelli. Fantàstica, precisa, amb molt de cos, l’entrada dels violins en el primer moviment, que presagiava un fi de festa rodó. I així va ser. Tampoc no va estar gens malament la de les trompes al segon, contestades amb una deliciosa melodia per als violoncels... Tot i així, em qued amb el quart moviment de la quarta simfonia de l’eclèctic Brahms. Trenta variacions i una coda executats com es mereixen. Gràcies, Herr Hager.

Fa un parell de setmanes, en un d’aquells programes de la televisió del bou que tenen en “la exaltación del espiritu nacional” el seu leitmotiv, un senyor qualificava d’aberració legal la cooficialitat de llengües vigent en alguns territoris de l’Estat. Es veu que aquesta Santa Constitució, sempre a la palestra per defensar el que convé, esdevé ramera quan el que protegeix no combrega amb l’ideari d’aquest cavaller. Aquesta ment privilegiada feia servir qualificatius com aldeana, rural, menor, local... per referir-se a totes les llengües parlades a l’estat espanyol diferents del castellà. Estranya manera de defensar el patrimoni cultural d’uns territoris que formen part d’Espanya, mostrà aquest venerable patriota. L’argumentari de l’orador també es basà en la diferència d’usos que haurien de tenir les “lenguas regionales” davant de la seva monolingüe parla. En paraules seves no es poden comparar uns idiomes que estan fets per parlar a les vaques i les cols, amb la llengua de Cervantes, Borges i Calderón. Segons els criteris de semblant autoritat intel·lectual, es dedueix que Castelao, Jon Kortazar i Quim Monzó només estarien legitimats per a la creació literària dedicada a la zoologia i a l’horticultura.

A les Balears, la desafecció soferta per la llengua natural de casa nostra no només prové dels habitants que la desconeixen, ben al contrari, una part important dels que la maltracten i ofenen ho fan perquè se senten incòmodes amb el seu nom i la seva filiació lingüística i històrica. La paradoxa esdevé quan treuen pit pels milions de parlants que té l’espanyol i no els suposa cap problema que la major part d’ells siguin de fora de l’Estat. El que també resulta significatiu és que la pràctica totalitat dels paladins del nostre secessionisme lingüístic ho argumentin, gairebé sempre, en un altre llengua. Una de les pitjors maneres d’atacar una cultura és negar-li registres, perquè així és com, de fet, s’eliminen. Pretendre que hi ha una llengua per visitar el notari i una altra per anar a comprar tomàtigues, viu ideològicament molt a prop d’identificar llengües diferents per a notaris que per a pagesos. La diglòssia és un concepte vell a casa nostra i ja sabem on ens ha portat.

La cuina, el ball de bot, la pagesia, el cançoner, les rondalles... i altres manifestacions de la nostra cultura, mal anomenada popular, han tingut històricament la benedicció del gonellisme, perquè les han vist com un vestigi del passat amb pudor de naftalina, caspa i regust ranci. Grandiosa manca de vista, perquè si alguna cosa té la cultura del poble és la seva intolerància a ser governada, la seva capacitat d’adaptació i el seu poder subversiu. No basta menjar, parlar i sentir com ho feien els nostres padrins, cal fer-ho com els faria sentir orgullosos.

stats