'No creas que voy a gritar': un fascinant diari íntim, malalt de desamor i de cinema
La veu de Frank Beauvais acompanya fragments dels més de 400 films que va veure en només dos mesos
'No creas que voy a gritar'
(4 estrelles)
Direcció i guió: Frank Beauvais. 75 min. França (2019). Documental. Estrena als cinemes
Objectivament, podem descriure No creas que voy a gritar com un assaig fílmic format per fragments de més de 400 pel·lícules. Però això no vol dir res, ja que l'objectivitat no té cap lloc en aquesta obra de Frank Beauvais, que no pot desprendre’s del jo de l’autor i de les seves circumstàncies. La matèria primera de No creas que voy a gritar prové de l’empatx cinèfil al qual Beauvais es va entregar compulsivament entre l'abril i l'octubre del 2016. Durant aquells mesos es trobava semiaïllat en un petit poble d’Alsàcia, tractant de pair una ruptura amorosa i la mort del seu pare, però també la paralització anímica de tota una nació, França, en xoc per la successió d’atacs terroristes.
Sense cap altre interlocutor a banda de la pantalla, no és estrany que la deriva mental del cineasta li fes creure que les imatges dels altres li tornaven la mirada. Que aquestes imatges no eren una finestra al món, sinó un mirall, tal com li sentim dir al principi del metratge. Per això el torrent audiovisual que ha concentrat en una hora i quart de cinema trobat (o potser seria més adient dir cinema robat) es converteix en memòria desplaçada; en experiències no viscudes, però sí sentides.
No cal dir, llavors, que l’últim que interessa a Beauvais és construir una casa de cites, i tothom que s’acosti al film amb la voluntat juganera d’intentar reconèixer les fonts del collage visual quedarà desbordat en pocs minuts. El mètode seguit pel director i el seu muntador, Thomas Marchant, aïlla plans residuals, irreconeixibles i desproveïts d’iconicitat, però no de bellesa. Aparellant aquestes peces amb la veu del director, No creas que voy a gritar acaba constituint la plasmació més pura d’allò que tots els cinèfils hem experimentat en un moment o altre: la sensació, impossible però certa, que totes les pel·lícules parlen de nosaltres.
