MÚSICA

El Niño de Elche torna a impactar el públic del Sónar

L’heterodòxia domina en la primera jornada diürna del festival

Al Sónar, on accedir a alguns espais del recinte diürn demana paciència, les cues reflecteixen el nivell d’expectació d’un espectacle. Ahir a la Fira Montjuïc hi havia cua per entrar a Despacio, la superdiscoteca de James Murphy i 2manydjs, i també era molt llarga la filera de persones que no volien perdre’s el Niño de Elche al Palau de Congressos. Era el tercer cop que venia al Sónar, i si les altres dues actuacions van ser més explícites políticament aquest cop la seva actuació amb el bailaor Israel Galván va ser més explícita artísticament. Davant d’un auditori ple i entregat, van estrenar l’espectacle Coplas mecánicas, que estira el fil de la peculiar Antología del cante flamenco heterodoxo del Niño de Elche per endinsar-se en l’avantguarda escènica a la manera de Carles Santos. Com uns lutiers d’una deixalleria, fan servir com a elements de percussió l’arpa d’un piano, dos calaixos, diferents fustes i planxes metàl·liques, un bombo i fins i tot una màquina vibradora d’un gimnàs; és a dir, a vegades els homes intervenen en el material per manipular el so, però també hi ha moments en què la màquina manipula la manera de cantar. Tot plegat va tenir una intensitat variable, de l’absurd de la part final a l’emoció més corprenedora, com quan el Niño de Elche cantava sobre l’arpa del piano. I no hi van faltar els moments rave, amb Galván convertit en un bombo i el cantaor generant soroll amb el micro dins la boca. El públic va acomiadar eufòric un xou encara irregular però que demostra la necessitat d’un art que faci seva la política del risc.

La realitat virtual al Sónar+D: més enllà del cinema

El poder de la imatge

Com és habitual, la part visual d’algunes actuacions va tornar a marcar les diferències al SonarHall i el SonarDôme, els dos escenaris de les cortines gegants i on l’absència de llum solar permet que alguns artistes aprofitin les pantalles per projectar-hi imatges que complementen, subratllen o matisen la proposta musical. Paisatges hivernals de fredor nòrdica i làpides funeràries més propis del black metal sovintegen en les imatges de Nazare Soares i Javier Bejarano que acompanyen el projecte Monochrome d’Oscar Mulero. Ara endinsat en textures de techno fosc, el productor madrileny establert a Astúries no defuig certa contundència tot i haver apaivagat el factor rítmic, i proposa un espectacle molt sòlid, fruit d’un talent que no vol saber res de l’autocomplaença. També al Hall es va viure l’experiència més física del dia durant el nou xou de Daedelus, en el qual la vibració dels greus impacta en el cos del públic. Al Dôme va ser l’animador japonès Kōji Morimoto qui va posar manga ciberpunk al servei de la frenètica sessió del britànic Kode9, inspirada en les músiques de videojocs, que també van ser el leitmotiv de l’actuació de Yuzo Koshiro i Motohiro Kawashima.

Els robots ja componen per tu

Ara, per a imatge característica, la de gent ballant sota el sol i damunt la gespa artificial verda del Village, que ahir va bullir amb les refrescants espirals rítmiques dels congolesos KOKOKO!, l’elegant hip-hop i R&B de la britànica d’origen nigerià Little Simz i la sessió final de Laurent Garnier. També va haver-hi ebullició al SonarXS, l’escenari més underground del festival, en actuacions com la de Putochinomaricón, heroi sense vergonya i amb una ironia tan punyent com divertida. Als ulls d’algú de més de 40 anys el seu atreviment pot recordar una versió mil·lennial d’Astrud, però amb una intenció més a peu de carrer.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF