Nicolas Cage embogeix Sitges

L’actor, gran premi honorífic del festival, presenta el film ‘Mandy’ i nega una acusació d’agressió sexual

Des de les visites de Quentin Tarantino l’any 2005 o de Tony Curtis el 2000 que el Festival de Sitges no vivia una bogeria semblant a la que va provocar ahir la presència de Nicolas Cage, gran premi honorífic d’aquesta edició. Amb la sala de premsa plena de gom a gom i els accessos als jardins de l’Hotel Melià tallats per controlar els fans que el perseguien, Cage va desbordar el festival fins al punt d’eclipsar l’arribada del youtuber El Rubius, que demà presenta una sèrie.

El sentiment col·lectiu d’eufòria només es veia enfosquit per un núvol: la notícia d’una suposada agressió sexual de Cage a la seva última parella, Vickie Park, que citava els fets en l’ordre d’allunyament que ha demanat fa uns dies contra l’exdona de l’actor -i mare del fill de l’actor, Kal-El Cage-, Alice Kim, a la qual Park acusa d’haver-la assetjat a través de les xarxes socials. En la seva primera aparició pública des de l’escàndol, Cage va negar ahir rotundament les acusacions. “No hi ha res de cert en tot això”, es va limitar a dir. L’actor i la seva exdona ja havien fet un comunicat conjunt qualificant d’“absurdes” les al·legacions i assenyalant que el tribunal havia desestimat l’ordre d’allunyament sol·licitada per Park.

Tot i la incomoditat de la pregunta, a la qual va respondre seriós, Cage es va mostrar comunicatiu i relaxat durant la trobada amb els mitjans. L’actor se sent com a casa al Festival de Sitges, on el seu estil excessiu, entregat i hiperbòlic -que sovint provoca tantes adhesions com rebuig entre els cinèfils-és reverenciat pel públic, sobretot si va de la mà d’una pel·lícula tan rodona i brutal com Mandy, de Panos Cosmatos, una hiperviolenta història de venjança en què l’actor interpreta un llenyataire embogit per la mort de la seva dona a mans d’un grup de motoristes satànics. Un tour de force a la mida de l’actor, que va disfrutar de valent tot i estar a punt de no fer la pel·lícula. “Abans del rodatge vaig passar tres mesos en cadira de rodes amb la cama trencada -va revelar ahir-. No sabia si estaria físicament a punt. Però quan vaig deixar la cadira i vaig començar a entrenar-me, de sobte la frustració d’haver estat tant de temps a la cadira es va canalitzar cap al personatge. Ni tan sols em calia interpretar, només havia de deixar sortir la meva ràbia, va ser molt alliberador”.

A Mandy, Cage es transforma en una força implacable de la natura, un personatge que sembla sorgit d’un còmic de terror o de la portada d’un disc de heavy metal. És dels pocs actors de Hollywood que no té por d’anar més enllà dels codis de la interpretació realista i passejar-se pel límit de la caricatura. “De petit, a casa teníem un projector i el pare em posava moltes pel·lícules -recordava-. Vaig veure molts clàssics de l’expressionisme alemany: Nosferatu, Metropolis, El gabinet del Dr. Caligari... Aleshores em provocaven malsons, però es van quedar dins meu. I al llarg de la meva carrera he lluitat amb dents i ungles per treballar en projectes i amb directors que em permetessin explorar una forma d’interpretació semblant a la d’aquells films, més abstracta, tot i que el context actual de la interpretació és naturalista”. De sobte, per il·lustrar-ho, Cage reinterpreta el moment d’Encís de lluna en què el seu personatge crida fora de si: “Vaig perdre la meva mà! Vaig perdre la meva dona!” I afegeix: “Tot això ve de Metropolis ”.

La vocació, això sí, no li va arribar veient pel·lícules de Fritz Lang, sinó amb A l’est de l’edèn, o més concretament amb la interpretació que hi feia James Dean. “És per ell que vaig voler ser actor. James Dean em va descobrir com podien arribar a impactar les emocions d’un intèrpret”. Avui dia, reflexiona, l’admiració que provoquen les estrelles en el públic ha canviat. “Amb els realities i les xarxes socials qualsevol pot ser famós sense necessitat de tenir talent o expressar-te amb sinceritat a través de l’art”, lamenta. Ell mateix, admet divertit, s’ha convertit en un mem molt popular a les xarxes. “No és cap secret que les meves expressions facials tenen molt d’èxit en forma de gifs, són un fenomen d’internet. I entenc que a la gent els facin gràcia, però per a mi l’element positiu és que potser ha servit per fer descobrir pel·lícules meves a la gent jove”.

Cage també va desmentir els rumors que fa mesos apuntaven al seu desig d’abandonar la interpretació per dedicar-se només a produir i dirigir. “Van treure de context una cosa que vaig dir -va afirmar-. Penso continuar actuant, tot i que no descarto tornar a dirigir”. Amb quatre o cinc projectes en marxa, Cage té corda per estona. El món pot continuar preguntant-se si és el millor actor del món o el pitjor; els seus fans, que cada any li dediquen un festival de cinema a Austin, ho tenen molt clar.

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF