New York Dolls, segona oportunitat

Barcelona.El 9 de novembre del 2007, la sala Sidecar de Barcelona va celebrar 25 anys de vida amb el concert més rellevant de la seva llarguíssima trajectòria: els New York Dolls, banda seminal del glam-rock i antecedent del punk, van convertir el soterrani en una olla a pressió, on si entraves calia deixar el bolígraf per poder bellugar-se.

La notícia és que el grup, liderat per la bicefàlia David Johansen (veu) i Sylvain Sylvain (guitarra) -de pas sigui dit, són els únics membres originals que han sabut conservar la vida- actuen demà a la Salamandra, i els fans els podran veure esclatar en condicions òptimes.

Un disc menys agressiu

Va ser el 1971 quan els Dolls es van formar a Nova York. Musicalment, van portar el rock d'arrel blues a un nivell d'agressió aleshores mai vist. Estèticament, maquillats com bagasses de quatre rals, van inaugurar el camí que seguirien Kiss, Alice Cooper i tot el glam-rock en general. En vida van fer dos discos; l'any 2004 es van reunificar, i Dancing backward in high heels (ballant enrere amb talons d'agulla) (2011) és el tercer capítol de la seva segona vida. En directe, la guitarra de Frank Infante -fundador de Blondie- la substituirà Earl Slick, guitarrista de David Bowie en diferents etapes i una de les millors destrals roqueres del món.

A l'altre extrem de la línia telefònica, Johansen explica per què en el nou disc hi ha tants elements de pop dels anys 50, soul i aires de Phil Spector en comptes del rock'n'roll irat, maliciós, que els va fer únics. "Tots els discos que vam fer anteriorment els gravàvem en directe. Aquest el vam començar de zero, sense cap noció preconcebuda de com havia de sonar, i va sortir així", diu Johansen. "Però no és tan barroc com Phil Spector; l'única cosa que ell no posava a l'enregistrament era la pica de la cuina!", exclama.

Cal preguntar si amb els nous discos no senten la pressió d'igualar cançons clàssiques com Trash o Vietnamese baby . "Ni em passa pel cap -diu Johansen-. Faig art. Si hagués de fer un quadre com l'últim, això es convertiria en una feina. I hi ha feines molt més segures que estar en una banda de rock'n'roll ". I regulars. Del 1976 al 2004, la banda va estar inactiva. Va ser Morrissey, excantant de The Smiths i de jove president del club de fans dels New York Dolls, qui els va convèncer per tornar. "Ell ens va demanar fer un xou -recorda Johansen-, i va anar molt bé. Vam començar a rebre peticions. Ens ho estàvem passant molt bé, i vam decidir que havíem de tornar a fer discos".

Més vius que morts

Poques vegades un grup ha inspirat tantes legions d'imitadors, sobretot en l'estètica. "Quan vam sortir teníem unes pintes aberrants -diu-. Ara hi ha tanta gent que es presenta així... No vull malparlar, són lliures de fer el que vulguin. Però si em vestís ara igual que aleshores, el públic ni parpellejaria". Ara bé, la seva imatge de prostituta de carreró, assegura, no va ser premeditada: "Al barri de Lower East Side, a Nova York, sortia al carrer així. I vaig conèixer els altres perquè ens vèiem pel carrer i teníem el mateix aspecte. Vam pujar a l'escenari amb la roba de carrer, res va ser impostat".

El que no va ser gaire natural va ser la reconversió visual que els va aplicar Malcolm McLaren, difunt mànager dels Sex Pistols, per fer-los triomfar: els va fer actuar, als Estats Units del 1976, vestits de cuir vermell. Amb una bandera comunista gegant de teló de fons! "En aquell moment, ser comunista allà era la cosa més repugnant que es podia ser. Hi havia molta gent d'ultradreta i ens agradava irritar-los", riu Johansen.

Per cert, la música dels New York Dolls és chic , pura alegria vital, amb un fil de malevolència camp , com una tieta borratxa d'aigua del Carme massa pintada. ¿No l'entristeix, avui, haver deixat un rastre de cinc cadàvers exquisits, el més conegut Johnny Thunders? Lacònic, el germà bastard de Mick Jagger respon així: "T'has adonat que hi ha molta més gent als cementiris que no pas passejant pel carrer?"