Es diu aviat, però s’ha d’assaborir a poc a poc, de mica en mica. A Formentor canta Anna Netrebko, habitual del Metropolitan Opera de Nova York, de la Scala de Milà, de Salzburg, de París… i avui al cap de Formentor, marc incomparable, que diu el tòpic, i que ho es perquè és veritat, dins aquesta mena d’exquisit festival que és el Formentor Sunset Classics. Hi actua amb la seva parella sentimental, el tenor d’Azerbaidjan Yusif Eyvazov, acompanyats per l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Michelangelo Mazza, qui també forma part de la tournée que pertot arreu del món protagonitza la parella. Un triangle, que no és equilàter, el vèrtex principal del qual està clar que duu el nom de qui en aquests moments ostenta el ceptre indiscutible de prima donna dins el món de l’òpera, més enllà de gustos personals sobre classificacions dins un rànquing en el qual tan sols puntua la subjectivitat.
La llegenda iniciàtica d’Anna Netrebko és un valor afegit. La nina de família humil que pagava els seus estudis de cant fent la neteja del Mariïnsky, quan el totum factotum del teatre, el poderós i famós Valery Guérguiev, la va sentir cantar i la va llançar amb tanta força cap al centre de l’univers de la lírica que, vint-i-cinc anys després, si fa no fa, encara és l’estel més lluminós d’entre les sopranos actuals, no sense tenir en compte el crèdit que li proporcionà Nikolaus Harnoncourt, quan el 2002 la va triar perquè cantés la Donna Anna de Don Giovanni a Salzburg.
Memorable va ser la seva Violetta Valery de La traviata, que va protagonitzar juntament amb Rolando Villazón, també a Salzburg, i per tant seria imperdonable que no interpretés alguna de les seves àries, totes prou conegudes, però segurament cap com el Libiamo nei lieti calici que canta amb Alfredo Germont i que tancarà la primera part del recital, juntament amb Yusif Eyvazov com a protagonista de l’amor impossible per excel·lència. Una primera part que està dedicada per complet a obres signades per Giuseppe Verdi, fins a deu, que s’inicien amb ambdós protagonistes de la vetllada: ni més ni menys que amb el duo d’ Otello Già nella notte densa, quan el moro de Venècia arriba a la ciutat després d’haver vençut la tempesta i es retroba amb Desdemona. Canten a l’amor. La tragèdia encara és llunyana. Entre una i altra, l’orquestra interpretarà les obertures de La forza del destino i d’ Attila, i acompanyaran la parella a Il trovatore, Luisa Miller, Macbeth …
La segona part la coparà tot un seguit de compositors italians de la mateixa fornada. Giaccomo Puccini obre i tanca. Primer, Tosca i Cavaradossi canten Mario, Mario, Mario…son qui i finalitzaran la seva intervenció amb la immensament bella Viene la sera, de Madama Butterfly, quan encara Pinkerton li parla d’amor i de futur. Dos Intermezzo a càrrec de l’orquestra en solitari, el de Cavalleria Rusticana, de Mascagni, i el de Pagliacci, de Leoncavallo. De Puccini, la diva interpretarà Visi d’arte, i ell E lucevan le stelle, de Tosca. Vist així, pinta de meravella.
