Nata esquitxada

CiutadellaTenia els braços forts de dur safates atapeïdes de cerveses, cafès i vins. Les mans plenes de durícies pels plats roents. El ganivet del pa, perfectament afilat, em tallava de tant en tant algun trosset de pell dels meus dits, i els olis i salses de tomàtiga es llançaven sovint, salt al buit, damunt les meves samarretes i les deixaven totes amb aquelles taques greixoses impossibles de fer net.

El bar on treballava era petit, sorollós i castís. Taverna de mariners d’aigua salada, esmorzars de forquilla i cigaló de rom amazones. El seu ambient extravagant, la bona cuina de “xup-xup” i estar freqüentat per ciutadellencs el convertien en un atractiu per a turistes i tafaners forans que menorcajaven.

Ja feia cinc anys que hi treballava cada temporada, de maig a octubre, feinejant durament, per a l’hivern viatjar. De dilluns a diumenge m’enllaçava el davantal a la cintura, alçava el teló i començava la funció. Era jo sense personalitat, era la carta del bar: “Per a tots vostès amanida, gambetes, padró i pilotilles, alguna cosa per beure?, postres? cafè?”. Així, una vegada darrere l’altra, sobreportant el dolor de cap, cames i espatlles. La fatiga m’amarava sencera, anul·lant-me el pensament i el ser, la mancança de temps per mi intentava lidiar-la amb la motivació de tenir la guardiola plena: “Formigueta, a l’hivern ja tindré temps per ballar”, em repetia cada nit en tancar. Tot i el cansament, intentava assaborir aquelles petites coses que em cobrien sempre de dolça felicitat; un bonic somriure, una calada a son saura, un meló madur o una cançó de guitarra. No obstant això, aquell estiu, no podia més. Estava trista, cansada i desganada. Ja no trobava el sentit de tanta feinada, anul·lant-me cos, ment i ànima. Sis mesos salpebrant tapes sense parar, deixant de banda les meves ganes de somniar.

Els dies anaven passant i sentia com m’anava perdent més i més, llançada a la deriva la meva alegria, el meu somrís ja gairebé no apareixia. Fins aquell dilluns d’agost calorós. El bar estava ple de gent per sopar, jo treballava sense parar. Tal era la intensitat que vaig oblidar que l’endemà era el meu aniversari. Neteja la taula, asseu els clients, què volen prendre, ara toca servir-los, bon profit, el compte, i tornem a començar, neteja la taula, asseu els clients... Ja solament em quedava enllestir les darreres taules, postres? cafès?, quan una família de brillants mirades, amb la qual m’havia sentit molt a gust, pare rialler, mare de galtes rosades i tirabuixons castanys i dues filles curioses i plenes de puresa, em van preguntar: “T’importaria si anem a una gelateria a comprar-nos un gelat i ens el mengem aquí asseguts?! “Clar que no! Sense problema”. Els vaig aconsellar d’anar a la gelateria, davant de La Catedral, que era la que a mi més m’agradava, i les nenes marxaren corrents a buscar les seves postres desitjades. En tornar, em varen sorprendre amb un gelat per a mi: nata esquitxada, el meu preferit.

Vaig necessitar asseure’m amb la família un moment, gelat en mà, per deixar-me sentir el que se’m movia per dins. Tanta estona sense parar atenció als meus sentiments que ja els creia perduts o morts i sense alè i, sense voler-ho, vaig començar a plorar.

Eren passades les dotze de la nit, era ja el meu aniversari i aquell fou el millor regal que havia tingut mai.

La felicitat plasmada en nata esquitxada.