17/03/2011

"Els Napoleon"

2 min

Reviso per enèsima vegada La finestra indiscreta , de Hitchcock, i em torno a meravellar davant del voyeur que tots duem a dins: com és que no podem parar de mirar el qui no pot parar de mirar? I em quedo enganxada com una paparra a les finestres, que són requadres de llum en la foscor, multipantalles d'ordinador sobre maó vist. Retrats mòbils emmarcats pel cercle negre del llarga vista de James Stewart: la senyoreta cor solitari, el pianista, el gosset malastruc... I a aquestes imatges se me n'hi superposen unes altres, d'un segle enrere, les que acabo de descobrir a l'exposició Els Napoleon. Un estudi fotogràfic a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Són retrats i daguerrotips hieràtics d'actrius desafiadores, senyors disfressats de soldats i senyores amb barrets impossibles, i són hieràtics en sentit estricte, perquè els aparells de fotografiar eren tan lents que tots els retratats s'havien de recolzar en alguna cosa, i havien de tenir algun suport rere el cap, per aguantar tota l'estona que havien d'estar immòbils. Els Napoleon estaven al capdavall de la rambla de Santa Mònica, exactament on avui hi ha el gimnàs Frontó Colom, però allà n'hi ha una altra, d'exposició. No sabem si pels primers efectes de les retallades a Cultura, o per decisió d'un gestor cultural amb molt sentit de l'humor, la qüestió és que, entre taquilles i horaris de spinning , s'hi han instal·lat panells i pantalles de vídeo que expliquen i reprodueixen les primeres projeccions cinematogràfiques que es van fer en aquests estudis, potser a l'alçada d'on ara hi ha la pista de bàsquet. El 10 de desembre del 1896, Jean-Claude Villemagne, en possessió d'un cinematògraf Lumière, va fixar una entrada d'una pesseta, i va anunciar la projecció de sis pel·lícules, sis històries minúscules d'un minut i mig cadascuna. Es van fer unes cues llarguíssimes! El que havia estat lloc de peregrinació de l'alta burgesia es va convertir en pol d'atracció de tot tipus de públic, i ben aviat en la primera sala de cinema estable de la ciutat. Val la pena fer un volt per totes dues exposicions -una és al Born i l'altra, a la Rambla- per practicar un doble exercici de voyeurisme : veure's en els ulls fosquíssims i melangiosos de la targeta de visita esgrogueïda d'un escriptor oblidat, o descobrir, en el reflex de la filmació d' El regador regat , un cos escultural fent peses.

stats