ANIT VAIG SOMIAR QUE PAUL AUSTER ERA DÉU

Nakatomi Palma

Òrbita Editorial ha posat en marxa un projecte diferent, l’objectiu del qual és aconseguir publicar un llibre escrit pels mateixos lectors

La nit en què vaig ser conscient que, tal vegada, només tal vegada, existia qualque perill davant el fet d’haver passat gran part de la meva joventut davant una pantalla de cinema, un xiuxiueig va venir fins a mi surant entre somnis.

Les paraules, embolcallades en una espessa boira grisosa, varen anar adquirint forma en ressonar al meu cap per segona vegada, fins que, a la fi, em tragueren del meu estat somnolent.

- “Hi ha algú allà fora”.

Els meus ulls, acostumant-se lentament a la foscor, entreveieren una silueta, de la qual vaig intuir la meva dona, dempeus al meu costat.

- Shhhhhh! Hi ha algú allà fora! He sentit veus!

- N’estàs segura? -li vaig demanar, ara ben despert per mor del sobresalt.

- Molt segura!

El nostre dormitori tenia accés directe al petit jardí que tants de recursos consumia (l’hauria d’enrajolar d’una vegada -pensava sovint-), i la meva dona, visiblement alarmada, m’alertava que com a mínim dos individus es trobaven a un parell de metres de distància del nostre niu conjugal. Era un estiu calorós, per la qual cosa la finestra i la porta de vidre estaven obertes de bat a bat, i ens trobàvem separats d’aquells monstres sense rostre per només la seguretat d’unes persianes mallorquines (mirau Google en cas de dubte).

D’un bot vaig sortir del llit, dirigint-me amb el sigil d’una pantera cap a la porta d’accés al jardí. Fent ús de la meva vista d’àguila vaig intentar captar algun moviment a l’exterior. El silenci només el violava la meva entretallada respiració. Si havia algú allà fora, estava tan quiet com nosaltres. Tal vegada esperant escoltar algun so procedent de l’interior de l’immoble amb la intenció de sortir fugint o de dur a terme alguna acció molt més sibil·lina.

Xiuxiuejant vaig comentar que ni veia ni sentia res. Tot semblava normal. Sempre que analitzem el vocable normal a partir de la teoria filosòfica positivista. Així que vaig suggerir que potser estigués somiant i que... Gran errada!!! Fins i tot en la foscor vaig poder sentir com la seva mirada crispada em travessava la pell, els meus ossos i les meves vísceres. Una dolorosa sensació que em va fer abandonar d’immediat aquella estúpida i insensata idea suggerida. De manera que vaig plantejar la situació i vaig proposar fer un cop d’ull des de la finestra del menjador. Des d’allà tenia una bona vista de la terrassa que comunicava amb el jardí. Si els intrusos havien iniciat la fugida, a la força haurien de passar per allà, i llavors... llavors... llavors què faria? Bé, quan n’arribàs el moment, ja ho pensaria. Vaig passar una eternitat mirant per aquella finestra (uns trenta segons en realitat, supòs), i no va passar res.

Vaig tornar al dormitori i vaig exposar actualitzada la informació. La meva dona em va assegurar que els havia sentit clarament i em relatà les paraules que havia escoltat. La meva sang es glaçà. Els pèls de tot el cos se’m convertiren en afilades escàrpies.

Llavors vaig experimentar una epifania: no podia arrufar-me dins el llit, tapar-me el cap amb el llençol i plorar com un nin abandonat, deixant la seguretat de la meva llar en mans d’un destí capritxós. Vaig prendre una decisió basada en tot el que havia après durant el transcurs dels anys. La meva dona va veure aquella decisió reflectida en els meus ulls i, en contrapartida, el dubte i la por es dibuixaren al seu rostre. -Què penses fer? -va demanar. El que un home ha de fer, vaig pensar (no em vaig atrevir a dir-ho en veu alta per tal de no semblar un alienat).

Lentament, sense fer renou, vaig obrir la porta de l’armari allà on tristament resideixen els objectes que a poc a poc ens abandonen pel camí que és la vida. No vaig trigar gaire a trobar el que ansiosament cercava. Quan vaig tornar a entrar al dormitori, el dubte i el temor de la meva dona es convertiren en incredulitat en veure el que portava a una de les meves mans.

-Sortiré! -vaig dir orgullós.

-No pensaràs sortir amb això, veritat?

Amb “això” es referia a la meva pistola d’aire comprimit marca Gamo, calibre 4,5, adquirida quan vaig fer més o menys quinze anys. Quan vaig girar la clau al pany vaig ser conscient que només portava una petita peça de roba interior: uns calçons blancs ajustats de color negre, 90% cotó, 10% elastà... bé, la descripció no ve al cas. El fons de la qüestió és que, en ple clímax d’estupidesa, vaig sortir al jardí amb una pistola d’aire comprimit que ni tan sols funcionava.

El primer que pensareu és: però què dimonis pretenies? Doncs tan sols vaig pensar que si hi havia algú al nostre jardí s’espantaria i fugiria en veure un pertorbat en roba interior brandant una pistola.

Just en aquell moment em va venir al cap la idea que, si realment hi havia uns lladres a la nostra propietat, hi havia la possibilitat que estiguessin més pertorbats que no jo, i que fossin usufructuaris de qualque tipus d’arma més efectiva que la meva. Les meves parts més íntimes varen desafiar la llei de la gravetat i ascendiren a una velocitat de vertigen fins a la zona més elevada de la meva gola.

Vaig respirar fons i em vaig endinsar a l’obscuritat del jardí. Vaig revisar, espantat, cada pam d’aquell món d’ombres amenaçadores. I en comprovar que no hi havia ningú vaig exhalar alleugerit. Però de cop vaig pensar: i si han forçat el pany del garatge i han entrar dins el cotxe? Ho havia de comprovar, però tenia un petit problema: es tractava d’un garatge petit, amb un únic accés des del carrer. Havia de sortir a l’exterior i no tenia temps d’agafar més roba. Encara que només seria un moment. Un cop d’ull ràpid per veure que tot estava bé i tornaria tot d’una. A més a més, l’accés al garatge estava només a un parell de metres de l’entrada principal de la casa.

Vigilant de no trobar-me cara a cara amb algun vianant o, pitjor encara, amb algun veí insomne, vaig sortir al carrer vigilant amb molta atenció, i vaig guaitar per la porta del garatge per comprovar que tot estava en ordre.

En aquell moment, mentre la porta principal de ca meva s’anava tancant, vaig veure com tota la meva vida transcorria davant els meus ulls. Ho feia a càmera ultralenta, igual que als malsons, i jo intentava avançar per evitar infructuosament que es tancàs. No serví de res.

I allà era jo, tot sol, de matinada, al bell mig del carrer i amb una pistola gairebé de jugueta, però que s’assemblava perillosament a una de veritat, ficada dins l’única roba que portava: uns calçotets negres molt ajustats.

En aquell mateix moment vaig saber amb certesa el que degué sentir Bruce Willis en aquella pel·lícula que tantes vegades havia vist, La jungla de cristal, perseguit per uns terroristes europeus per tot l’edifici Nakatomi Plaza, vestit només amb una camiseta de tirants, uns calçons i una arma... i sense unes miserables sabates per poder-se calçar durant tota la pel·lícula.

El terror durà el temps que vaig trigar a reaccionar i tocar el porter automàtic. Un altre cop em va semblar una eternitat l’espera, fins que suant per la nerviada vaig poder tornar a entrar a casa meva.

L’endemà no vaig poder contenir-me i vaig relatar la història al meu amic Alberto, que llavors em batejà com a John McClane.

Tot i el to jocós, aquesta faula (i li dic faula perquè només un animal hauria actuat com jo ho vaig fer) amaga un poderós missatge: si alguna vegada pensau que qualque intrús s’ha encapritxat de ca vostra, no vulgueu ser herois. Telefonau a la policia i evitau qualsevol perill.

PD: Si qualque membre de les forces i cossos de seguretat de l’Estat llegeix aquest íntim relat, que no es preocupi, ja fa anys que la meva dona em va obligar a desfer-me de la pistoleta.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF